Ha estat el president més jove de França, i no serà el president més jove a abandonar l’Elisi. L’efecte bandera situa Emmanuel Macron còmodament per sobre de Marine Le Pen, entre els dotze candidats de la primera volta de les presidencials. La «filla del diable», el sobrenom del prehistòric Jean-Marie, no ha pogut celebrar amb una victòria parcial el mig segle de vigència del Front Nacional, ara Reagrupament Nacional. La campanya de Macron s’ha desenvolupat íntegrament a Ucraïna, amb el mèrit imbatible d’haver suportat Putin així en la pau com en la guerra. Se’l va donar per derrotat en desencadenar-se el 24 de febrer una invasió que no va aconseguir evitar, però la imatge d’estadista embolicat amb la tricolor i amb el destí del país a les mans ha aconsellat no fer mudança.

Macron no havia de reafirmar les seves virtuts, sinó tot el contrari. Els votants han perdonat les seves ínfules de prepotent que tot ho sap, que llastrava les expectatives d’un segon mandat. En el primer mandat va escollir l’àlies de Júpiter, i va dur a terme una opa hostil jupiterina que ha arrasat amb l’esquerra i la dreta tradicionals. L’abans totpoderós Partit Socialista Francès, emigrat de la Rue Solferino i germà del PSOE, s’ha estimbat amb un insignificant dos per cent amb la gaditana Anne Hidalgo, per sota fins i tot dels desballestats comunistes. La dreta tradicional de Les Républicains, d’identificació immediata amb el PP, també es redueix a un decebedor cinc per cent. Itàlia i França confirmen l’extermini dels partits que encarnen la segona meitat del segle XX europeu.

Le Pen es va quedar a un punt de Macron en les presidencials del 2017, i ara es distancia a cinc. És difícil que la segona volta reflecteixi l’aclaparador 66 a 34 de fa cinc anys, perquè l’acceptació creixent de la líder del RN debilita el cordó sanitari. Tot i això, també és altament improbable un tomb. Amb tot, l’extrema dreta desdoblada en la candidata que un dia serà interpretada per Cate Blanchett i el polemista desfondat Éric Zemmour, que ja li ha traspassat el vot, suma un vertiginós trenta per cent dels sufragis, ocupant la segona i quarta posició. L’exministre socialista Macron, l’exministre socialista Mélenchon, la filla desheretada per Le Pen i Zemmour han improvisat formacions personalitzades, per acaparar nou de cada deu sufragis amb estructures al marge dels partits habituals. L’ortodòxia els anomenaria populistes, però la seva hegemonia obliga a replantejar-se el terme.