«Els membres de les Corts Generals no estaran lligats per mandat imperatiu», assegura l’article 67 de la Constitució. Res més lluny de la realitat. Abans que les senyories ocupin els escons, el seu partit ja ha decidit quin botó han de prémer. És la disciplina de vot, un atac a la llibertat dels parlamentaris però també una pràctica habitual en democràcia per mantenir la coherència i la unitat en el partit en les llistes del qual han concorregut.
El debat és recurrent i torna a obrir-se cada cop que hi ha polèmica. L’última va ser després de la votació de la reforma laboral del Govern, en què dos diputats van trair la directriu de la seva formació. Sergio Sayas i Carlos García Adanero, que ja no representen UPN al Congrés després de ser expulsats del partit, defensen que van votar en consciència, mentre l’esquerra els acusa de transfuguisme.
En les files del PSOE, l’últim díscol va ser Odón Elorza, que es va negar a votar a favor de l’elecció d’Enrique Arnaldo per al Tribunal Constitucional. «Un no és diputat individualment, sinó perquè ha anat en una llista electoral», va explicar el ministre Félix Bolaños. No obstant, la vegada anterior que Elorza havia votat contra el criteri del seu partit va ser en la investidura de Mariano Rajoy, amb 14 socialistes més. Aquell discurs del «no és no» va suposar per als díscols la màxima sanció, 600 euros de multa, però va tornar a Pedro Sánchez el lideratge del partit. Aquest és un dels casos de rebel·lia més famosos. La resta han estat anecdòtics i aïllats.
«Sense disciplina de vot no podríem funcionar en els sistemes parlamentaris de govern: creen unitat i sostenen el sistema», assenyala Paloma Román, directora de l’Escola de Govern de la Universitat Complutense de Madrid. «És cert que la Constitució prohibeix expressament el mandat imperatiu, que és el més semblant a aquesta disciplina de vot, però s’evita d’alguna manera». Coincideix Iván Serrano Balaguer, doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra: «Un partit ha de tenir una agenda identificable, i el preu és disminuir la capacitat de triar del diputat; no és possible dissenyar un mètode que compleixi totes dues coses alhora».
A Espanya, els que aspiren a representar els ciutadans concorren en llistes tancades, per la qual cosa, segons el parer de l’expert, la vinculació directa entre diputat i elector és «difusa». «La ruptura de la disciplina de vot és senyal de crisi interna», indica Serrano. Una altra cosa és que es tracti d’«assumptes morals amb controvèrsia i el partit polític ho permeti».
L’import de les multes
Un punt clau és com es prenen les decisions. La teoria diu que el partit discuteix dins del seu si els assumptes en un debat on tothom es pot expressar, però que la decisió que prengui la majoria ha de seguir endavant. «I si no estàs disposat a seguir-ho, has de dimitir», diu Román. «El problema és que en la pràctica això no es compleix i les decisions es dicten des de dalt», afegeix.
Una de les díscoles més famoses és Celia Villalobos (PP), que el 2014 va votar a favor de la iniciativa del PSOE per retirar la llei de l’avortament i va ser sancionada amb 500 euros (700 és el màxim en el PP i 600 en el PSOE) . Unides Podem rebutjava la disciplina de vot als seus inicis, però ara contempla multes de fins a 1.000 euros.
