El president francès, Emmanuel Macron, és un mag de la política que busca un últim truc en les eleccions presidencials d’avui: continuar en el poder gràcies als vots de molts dels seus compatriotes que el detesten. Després de batre tots els rècords el 2017, en ser el més jove a arribar a la Presidència, amb 39 anys, i a més amb una mínima experiència política i sense el suport d’un partit fort, Macron va entrar a l’Elisi per iniciar una aventura inèdita.

Cinc anys després, i finalitzat un mandat molt discutit, si guanya aquesta darrera aposta es convertirà en el primer president francès reelegit des del 2002, quan ho va aconseguir el conservador Jacques Chirac. A més, seria també el primer cap de l’Estat des de l’època del general De Gaulle que aconsegueix continuar en el càrrec mentre té una majoria parlamentària, fet que suposa tota una fita en un país on la població no sol tenir afecte cap als seus governants.

Després de la primera volta del 10 d’abril, Macron i el seu equip van notar com molts votants d’altres contrincants manifestaven cansament per veure’s en el dilema que, per frenar l’extrema dreta, havien de tornar a votar un president les polítiques del qual no els agraden i en molts casos detesten. A principis d’abril, els francesos estaven més insatisfets que satisfets de la seva gestió (58 a 42 %, segons una enquesta). Es tracta d’un resultat conseqüència d’un mandat tempestuós, marcat per crisis successives i per la imatge que molts francesos tenen del seu president com un home elitista i arrogant amb polítiques liberals.

Tenint en compte que cada vegada està més esquerdat l’anomenat «front republicà», el cordó sanitari que busca frenar des de fa dues dècades que l’extrema dreta assoleixi quotes de poder a ajuntaments, regions o a nivell nacional, Macron va entendre que apel·lar una altra vegada a una croada contra Le Pen podria no ser suficient.

Buscant els votants d’esquerres

Per això, ha protagonitzat en les dues últimes setmanes un nou gir: ha visitat sobretot zones on va guanyar el líder d’esquerres Jean-Luc Mélenchon per insistir en les seves propostes socials i ecologistes. I, més enllà dels mítings, que a més tampoc congreguen molts fidels, ha fomentat les discussions de carrer amb ciutadans, en les quals aprofita la seva capacitat de debat per intentar guanyar-se els qui -sovint- li fan retrets o li planten cara. El seu objectiu, escoltar millor la gent.

Si avui guanya, serà una fita més en la peculiar i reeixida carrera política d’aquest home, nascut a Amiens (nord) el 1977 d’una parella de metges que porta l’inusual fins a la vida personal: està casat amb una dona 24 anys més gran i no té fills.

Va ser membre del Partit Socialista entre el 2006 i el 2009 i va intentar ser candidat a l’Assemblea Nacional a les legislatives del 2007 pel seu districte d’origen, però els militants van preferir un altre aspirant. L’elecció del president socialista François Hollande, el 2012, el va catapultar de tornada a la funció pública, ni més ni menys que com a secretari general adjunt de l’Elisi, a l’autèntica «cuina del poder». Va deixar el càrrec el maig del 2014, però només quatre mesos després va ser nomenat ministre d’Economia. Després d’un mandat molt controvertit, amb acusacions de massa liberalisme i poc socialisme, va dimitir l’agost del 2016. Pocs mesos abans havia creat el seu propi partit. A partir d’aquí, i davant el desgast accelerat d’Hollande, va quedar evident el seu objectiu de llançar-se a buscar l’Elisi.

«Una dona d’Estat». És l’eslògan amb el qual Marine Le Pen ha buscat desprendre’s de l’etiqueta de dirigent exaltada per fabricar una imatge moderada amb la qual aconseguir avui una difícil remuntada per arrabassar l’Elisi a l’actual president francès, Emmanuel Macron.

L’esperat debat de dimecres va demostrar que Le Pen havia après les lliçons de l’anterior que va mantenir amb Macron per a les presidencials del 2017. En comptes d’agressiva i inquieta, va transmetre calma i serenitat. El to de veu amb prou feines es va elevar. Va evitar argumentacions ad-hòminem, encara que no va poder evitar assumir la radicalitat de diverses de les seves propostes, com la prohibició del vel islàmic en tots els espais públics.

Obsessionada des de fa anys amb desvincular el seu cognom del llegat del seu pare, Jean-Marie, un furibund polític antiimmigració i fundador del Front Nacional (FN), la candidata ultradretana s’ha esforçat a forjar la imatge d’una «mare protectora de la República».

En la campanya de la primera volta, els electors la van identificar més com l’abanderada dels ciutadans que no arriben a final de mes, més que com la dirigent antiimigració, euroescèptica i pro-Putin. Amb el seu missatge social, es va classificar per a la final presidencial amb el 23%, gairebé cinc punts menys que Macron.

A falta de confirmar si funcionarà l’eslògan de «dona d’Estat» per convèncer els electors, sí que li han donat resultats tangibles els seus esforços per suavitzar la seva imatge en els últims anys.

Va canviar el 2018 el nom del seu partit, del Front Nacional a Reagrupació Nacional; va abdicar del seu projecte d’abandonar l’euro després de la dura derrota davant Macron el 2017 i es va dedicar a parlar de les estretors econòmiques dels francesos corrents abans que dels estrangers. Una aposta amb resultats. Segons les enquestes, els francesos pensen que la candidata ultradretana «coneix millor les preocupacions dels francesos» que Macron.

«No tinc por a les traïcions»

Le Pen ha superat diversos obstacles en els darrers mesos. Les dificultats econòmiques del seu partit -ha de pagar un alt préstec d’un banc rus- es van unir a la divisió del camp ultradretà amb la irrupció del tertulià Éric Zemmour, que va atreure importants figures com la seva neboda, Marion Marechal, néta de Jean- Marie Le Pen i diputada del Front Nacional entre 2012-2017. «Sempre que he caigut, m’he aixecat (...) No tinc por a les emboscades ni a les traïcions», resumia Le Pen en un acte de campanya.

Un altre obstacle superat va ser la guerra d’Ucraïna. Mentre Zemmour s’enfonsava en els sondejos per les seves antigues declaracions admiratives cap al president rus, Vladimir Putin, ella va resistir bé, malgrat que molts recordessin la foto en què aquell la rebia, somrient, al Kremlin abans dels comicis del 2017 .

Per deslligar-se de la imatge de complaença amb el mandatari rus, Le Pen va donar suport a que França obrís els braços a tots els ucraïnesos que fugien del seu país.

Després d’exercir l’advocacia entre el 1992 i el 1998, va ajudar a que el seu pare arribés a la segona volta del 2002 -superant el socialista Lionel Jospin- i s’enfrontés a Jacques Chirac. Des de llavors, Le Pen va encadenar càrrecs públics i va agafar les regnes del FN el 2011. El 2015 va expulsar el seu pare per no retractar-se d’unes declaracions que relativitzaven les cambres de gas nazis, encara que anys més tard es van reconciliar.