El president Emmanuel Macron va guanyar les eleccions a la ultradretana Marine Le Pen amb un 58,2% dels vots davant del 41,8% de la seva rival. Amb aquesta victòria, Macron, de 44 anys, seguirà cinc anys més a l’Elisi i entra en el selecte club de presidents de la V República que han estat reelegits: Charles de Gaulle, François Mitterrand i Jacques Chirac. En les primeres paraules després de la victòria, als peus de la Torre Eiffel, Macron va prometre un quinquenni «que no serà de continuïtat», sinó una «nova era» que transformarà França «en una nació ecològica».
El resultat de Macron salva França d’una ruptura amb els valors i la tradició republicanes que hagués estat total si hagués guanyat Le Pen, líder de Reagrupament Nacional (RN), el partit que va heretar del seu pare, Jean Marie Le Pen, i abans anomenat Front Nacional. A Europa li estalvia el pitjor dels malsons: el de veure en un dels seus països fundadors i fonamentals la ultradreta populista en el poder, amb la gens oculta intenció de debilitar aquesta unió que va néixer impulsada des de París i que Macron vol enfortir en el proper quinquenni.
Lluny del 66%
Però el que no va poder evitar el president reelegit és que la ultradreta aconseguís el millor resultat de la història des de l’inici de la V República, el 1958, i captivés gairebé la meitat dels francesos, el 41,8%. El 58,2% obtingut pel dirigent de la La Republique En Marche (LREM) està força allunyat del 66% de fa cinc anys. El dirigent que aleshores va dir que havia entès «la còlera, l’ansietat i els dubtes» dels francesos i va prometre lluitar contra les «divisions que perjudiquen França» i alimenten la ultradreta, ha acabat fent més gran aquesta bretxa.
Ho ha fet a més amb una abstenció rècord, inèdita des del 1969, més de mig segle. Entre un 27,8% i un 29,8% de francesos no van acudir a votar, símbol del descontentament de bona part de la societat francesa. És el símptoma també de l’afebliment de l’anomenat Front Republicà -terme que es va encunyar fa 20 anys per referir-se al cordó sanitari de tots els partits per tallar el pas a la ultradreta- davant d’una opció, en continua progressió des dels anys 80, que demostra que té serioses opcions de governar algun dia. Per això, sent perdedora, Le Pen va parlar d’«una gran victòria».
Li correspon l’èxit d’haver blanquejat la imatge d’un partit al qual va canviar el nom el 2018 i que ja no espanta tant els francesos, però que segueix ancorat en els mateixos principis que va enarborar el seu pare: antiimmigració i antieuropeu. Amb una imatge més presidenciable, més propera, una moderació de façana i erigint-se en la candidata «del poder adquisitiu» i del «poble», ha aconseguit ampliar la seva base electoral.
Però no tot el rebuig a Le Pen s’ha traduït en una adhesió a Macron, un president que genera un rebuig visceral en una part de l’esquerra i de la societat francesa, la gent castigada per la globalització, del món rural o de la perifèria abandonada de les ciutats. Per a aquesta part dels francesos, el dirigent distant i arrogant, de vestits impecables que envia la policia a reprimir el moviment dels Armilles Grogues és només «el president dels rics».
Ni el líder insubmís, Jean-Luc Mélénchon, que es va quedar a les portes de passar a la segona volta, va demanar directament als seus 7 milions de votants que avalessin Macron, només que no votessin per Le Pen. Però Mélenchon sap que el dirigent li deu part de la victòria i la reivindicarà, reclamant un gir a l’esquerra. Macron no ho tindrà fàcil a l’Elisi. Ara ja no compta amb el període de gràcia de fa cinc anys i la França que governarà està més radicalitzada i fracturada que aleshores. El 58% dels francesos van votar opcions radicals i populistes en la primera volta.
