L’escàndol per l’espionatge massiu a polítics independentistes amb el programa Pegasus de l’empresa israeliana NSO Group ha posat el focus en el control dels serveis d’intel·ligència per evitar pràctiques irregulars. Així és com controlen altres països l’activitat dels seus serveis secrets:
EUA: DEL WATERGATE A L'11-S
La controvèrsia no ha estat mai lluny dels poderosos serveis d’intel·ligència als Estats Units. L’escàndol del Watergate no només va provocar la dimissió de Richard Nixon: va obrir les comportes de les clavegueres i la comissió Church va revelar els abusos de programes de l’FBI amb què es va espiar des del KKK fins al Partit Comunista o els Panteres Negres, així com de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA), que va posar en la diana, entre d’altres, líders de drets civils com Martin Luther King.
Després d’aquella hecatombe, el Congrés va aprovar la creació de comitès permanents de supervisió de l’espionatge en les dues cambres. També es va aprovar la Foreign Service Intelligence Act (FISA), que Jimmy Carter va signar el 1978 i per la qual es va crear també un tribunal especial que revisa i decideix sobre les peticions d’espionatge d’agències de l’ordre i les agències com l’FBI i la NSA. La FISA ha estat esmenada diverses vegades.
La principal ampliació de les capacitats d’espionatge del Govern va arribar amb els atemptats de l’11-S i l’aprovació de la polèmica Llei Patriota, que va donar llum verd a l’espionatge també de nord-americans. Tot i el control judicial i legislatiu, les revelacions d’Edward Snowden el 2013 van provar els excessos i abusos de la NSA. Ara, com alerten organitzacions com l’Electronic Frontier Foundation, es viu un moment en què la vigilància governamental s’alimenta, a més, de la vigilància de les grans corporacions tecnològiques.
Pel que fa al Pegasus, al gener The New York Times va revelar que l’FBI el va provar durant anys i el va comprar, així com un altre programa de NSO anomenat Phantom, usats en vigilància nacional, encara que l’FBI afirma que l’any passat va descartar desplegar aquestes eines. La CIA i la NSA tenen la seva pròpia tecnologia de vigilància, però, segons el Times, altres agències del Govern, incloent-hi l’Exèrcit i el Departament de Justícia, han comprat spyware de companyies privades. IDOYA NOAIN
PROGRAMA PROPI A FRANÇA
L’empresa israeliana NSO Group es va reunir per vendre el programa Pegasus a diversos cossos de l’Administració francesa, que van desestimar la compra pels sospitosos vincles entre NSO Group i l’Estat hebreu, segons Le Monde. Els serveis secrets francesos van preferir desenvolupar les seves pròpies eines per espiar telèfons mòbils, encara que menys potents que les del famós programa israelià. En els darrers anys no s’ha destapat cap cas d’un representant de l’oposició vigilat pels serveis secrets, però sí que hi ha hagut algun episodi polèmic. ENRIC BONET
ALEMANYA: DRET A PREGUNTAR
L’Oficina Federal de Protecció de la Constitució és la principal institució encarregada de vigilar els moviments polítics o els agents estrangers que suposen un perill per a l’estabilitat d’Alemanya. El servei d’intel·ligència observa, per exemple, la ultradreta, l’islamisme radical o grups considerats d’extrema esquerra.
Aquest organisme està sotmès a diversos mecanismes de control extern. El primer és el Ministeri d’Interior, que té un delegat encarregat de controlar que els serveis secrets respecten les lleis de protecció de dades i de llibertat d’informació. Les finances de l’Oficina de Protecció de la Constitució també estan sota el control del Tribunal Federal de Comptes.
El segon mecanisme de control és el Bundestag (parlament federal), que compta amb una comissió parlamentària en què es poden fer preguntes sobre el funcionament intern. Aquesta comissió també controla el BND (Servei Federal d’Intel·ligència) i els serveis d’intel·ligència interns de l’Exèrcit alemany. Per això, té dret a accedir als expedients dels diferents serveis secrets, a les seves oficines i fer preguntes als funcionaris. A través d’aquest mecanisme parlamentari ha transcendit, per exemple, que parts del partit ultradretà AfD i també dels postcomunistes de Die Linke són vigilades pels serveis secrets. Els ciutadans també tenen dret a preguntar sobre la informació que els serveis d’intel·ligència han acumulat sobre determinats temes o sobre ells mateixos. ANDREU JEREZ
TRES CONTROLS AL REGNE UNIT
Al Regne Unit els serveis d’intel·ligència estan sotmesos a tres tipus de control: executiu, judicial i parlamentari. En l’executiu, la direcció general dels serveis de seguretat respon de la legalitat i eficàcia de les seves operacions davant del primer ministre i davant del ministre d’Interior.
El control judicial es basa en un tribunal independent format per tres jutges desvinculats del govern de torn, que poden accedir als informes dels serveis de seguretat i aquests estan obligats a lliurar-los. El control parlamentari recau en el Comitè d’Intel·ligència i Seguretat. El poder d’aquest comitè es limita a assumptes relacionats amb les finances i l’administració de l’MI5 (seguretat interior), MI6 (seguretat exterior) i GCHQ (Centre de Comunicacions del Govern Britànic), sense cap poder sobre assumptes d’intel·ligència militar, ni sobre la legalitat de les seves accions.
Els serveis secrets britànics s’han vist involucrats en diversos escàndols. El gener del 2015 van ser acusats d’haver espiat els correus de periodistes de mitjans internacionals. El GCHQ va interceptar mails de periodistes de la BBC, la cadena NBC, els diaris The Sun, Le Monde, The New York Times, The Washington Post i The Guardian. Els documents secrets desvetllats pel nord-americà Edward Snowden mostraven que els serveis d’intel·ligència britànics consideren alguns periodistes com una «amenaça potencial per a la seguretat». BEGOÑA ARCE
ISRAEL: UN PILAR DE L'ESTAT
Obsessionats per la seva seguretat des de la fundació d’Israel, no hi ha cap llei que defineixi els poders, les missions o el pressupost dels poderosos serveis d’intel·ligència israeliana, que només responen davant el primer ministre. Fins que va arribar Pegasus, la societat amb prou feines es molestava per aquest poder imprecís del qual gaudeix el Mossad.
Els seus creadors van assegurar que el programari estava dissenyat per no poder operar en els telèfons israelians. Però segons una investigació del diari Calcalist, l’arribada a la cúpula policial de membres del Shin Bet, acostumats a controlar les vides dels palestins sota l’ocupació, va convertir aquesta eina per a l’expansió de la ciberdiplomàcia israeliana en part del sistema de seguretat interna de l’Estat. Al febrer va esclatar l’escàndol.
Les promeses d’una investigació del Govern aviat es van difuminar. El ministre de Justícia, Gideon Saar, va qualificar les acusacions d’«incorrectes». «No hi ha necessitat de fer el pas dramàtic d’establir una comissió d’investigació». Ara com ara, el debat sobre l’espionatge s’ha instal·lat a Israel. Molts denuncien la manca de legislació en la regulació de la cibervigilància i exigeixen l’actualització de la Llei de protecció de la privadesa. ANDREA LÓPEZ-TOMÀS
