Lidiya mou les mans en forma d’aspa mentre el so dels bombardejos envolta casa seva i la seva mirada és una barreja de resignació, indignació i por. «Portem aquí setmanes, no tenim aigua, menjar ni electricitat, vivim sota els bombardejos», relata mentre mostra el camí que dóna accés a una estreta escala que baixa en una inclinació de vertigen. Especialment difícil per a gent com la parella de gent gran que habita la casa, ara en part destruïda, en una petita zona de la població de Severodonestk, a la regió de Lugansk, a l’est ucraïnès del Donbàs. Una oenagé local és la que reparteix el menjar per tota la zona i amb ells visitem diversos refugis i cases de persones que han decidit no abandonar-les.
La població del Donbàs viu immersa en la guerra des que els separatistes prorussos van intentar apoderar-se de tota l’àrea a l’est d’Ucraïna el 2014. Ara, amb la invasió de Putin, la zona és un dels objectius més desitjats que es disputen en el conflicte armat.
Bombes petites
«El coet encara és a l’herba. No tenia un projectil, portava diverses bombes petites», diu Svetlana. Mira una vegada i una altra al cel. «Des que els russos van bombardejar l’hospital, no hem tingut pau», afegeix una altra dona.
Assenyala el campus de l’hospital regional a la seva ciutat natal de Lyman, a l’altra banda del carrer. L’edifici es va incendiar divendres passat pel foc d’artilleria. L’hospital havia estat evacuat dos dies abans. Lyman és una ciutat amb només 20.000 habitants al nord del Donbàs on se sent constantment el so de les bateries i fortes explosions. L’Exèrcit rus avança aproximadament un quilòmetre cada dia.
«El nostre apartament és al setè pis, però ara vivim al soterrani», diu Svetlana. La família ha posat fora de perill les seves pertinences més valuoses, apilades ara en prestatges, entre plats de plàstic, paelles, llaunes de menjar i ous. Les maletes, preparades. «Sempre estem preparats per marxar», explica Eugen, espòs de Svetlana. «No ens quedarem aquí si els russos envaeixen. Tothom sap les coses terribles que van fer a Butxa», conclou.
«Aquesta setmana els russos van avançar cinc quilòmetres –explica el comandant Vladímir–. Estan bombardejant tots els pobles fins als fonaments». És la política de terra cremada que les tropes russes estan ara utilitzant a Ucraïna. Només quan tot està destruït del tot avancen.
L’Exèrcit rus ha après dels seus errors a Kíev, de l’estratègia de la guerra llampec amb què volien fer-se amb la capital ucraïnesa en uns dies al febrer i que va fracassar. Amb columnes de tancs i bombes de gran calibre, gairebé no es pot fer res. Ara confien en l’artilleria i el foc de coets. L’Exèrcit ucraïnès no pot resistir a llarg termini.
«Si us plau, no em preguntis com, però controlem el cel -informa Vladímir amb orgull-. Però allò que necessitem amb urgència són armes pesades». Fa referència a armes amb un abast de fins a 60 quilòmetres amb sistemes de radar que detecten la trajectòria balística, i que els permet posicionar i eliminar artilleria de l’Exèrcit rus.
