Primer van ser les dessuadores amb caputxa, la peça que portava el jove negre Trayvon Martin, mort a Florida a mans d'un vigilant que en va sortir impune. Després van arribar les mans enlaire, el senyal de rendició que alguns asseguren que va fer a Ferguson Michael Brown, un altre noi negre desarmat abatut per un policia blanc que un gran jurat va decidir no portar a judici. Ara el gest és una frase, una dolorosa realitat: «No puc respirar».

Són les últimes paraules que va pronunciar vuit vegades el 17 de juliol Eric Garner, un home negre de 43 anys, obès i asmàtic, sospitós de vendre il·legalment cigarrets a Staten Island. Estan gravades en vídeo, el mateix en què es veu Daniel Pantaleo, un policia blanc, aplicant-li una clau de lluita al coll, una tàctica prohibida (tot i que no és il·legal) en la policia de Nova York.

Quan es va saber que la gravació existia, la mare de la víctima va exclamar alleujada: «Déu existeix». La societat, rabiosa per l'ús de força excessiva dels policies blancs amb els ciutadans negres i la seva impunitat, va pensar que aquesta vegada almenys s'arribaria a judici. Dimecres un gran jurat els va portar la contrària a tots i va decidir que, en aquest cas, tampoc hi ha imputació.

«Gairebé és millor que no hi hagi judici perquè hauria conduït a l'engany. S'hauria pensat que el sistema funciona», explicava a la nit Timothy Duwaite, un noi negre de 24 anys de Brooklyn que va passar hores amb milers de persones més ocupant la ciutat, els espais públics i els enclavaments emblemàtics, tallant carreteres i autopistes. «La policia dels EUA va néixer com una força de caça-recompenses que guanyaven diners agafant esclaus, i aquest origen encara batega avui, i això, sumat al complex industrial carcerari, ens obliga a fer un canvi profund».

CURA ESPECIAL / El discurs de Duwaite era més radical que el d'altres manifestants, però ell no era l'únic que constatava la discriminació racial evident. L'alcalde de Nova York, Bill de Blasio, reconeixia dimecres que ell i la seva dona, negra, han tingut amb el seu fill adolescent «durant anys» converses sobre el fet que s'ha de «vigilar especialment en qualsevol trobada amb agents de policia».

I als carrers aquesta crua realitat l'expressava John Anukem, de 18 anys, estudiant d'econòmiques i filosofia a Colúmbia. En un cartró portava escrit «¿Sóc el següent?». S'encarava a crits amb un policia. I després deia: «Sé que no m'ha escoltat. La meva veu no importa però, pel que sembla, la meva vida tampoc. Per això ha arribat l'hora de fer-hi alguna cosa».

És una idea amb la qual combregaven molts participants en una protesta tan pacífica com indignada (en què, tot i que hi va haver prop de 90 arrestos, no es va fer servir la violència). «No podem esperar que el canvi arribi des de dalt, ens correspon com a ciutadans assegurar-nos que l'impulsem», assegurava Michelle Milton, una cambrera negra de Harlem de 45 anys, mentre es dirigia a intentar boicotejar l'encesa de l'avet del Rockefeller Center.

«Tenim un objectiu a llarg termini, un canvi en un sistema injust, i només l'aconseguirem si incitem la gent cap a un moviment», explicava un altre noi de raça asiàtica que es va identificar com a Andrew. «A diferència del que va passar amb el moviment Occupy, aquí el lideratge l'han pres els negres, i blancs i altres races ho estan acceptant. Només hem d'aconseguir mantenir les protestes vives». Dimecres a Nova York van fer el primer pas. Van agafar aire. Van respirar.