Francisco Pacheco va ser tirotejat a la porta de casa seva al matí del 25 d’abril del 2016 a Taxco de Alarcón, a l’estat de Guerrero. Al diari que va fundar 17 anys abans, El Foro de Taxco, s’ocupava d’investigar la gestió de les arques municipals. Teresa Montaño va patir un segrest exprés el 13 d’agost del 2021. Els segrestadors van entrar a casa seva i li van robar arxius de les seves investigacions de corrupció, llibretes, l’ordinador, un ipad «vellet», la gravadora i la càmera, així com el cotxe . Tots els instruments de treball. Cynthia Valdez va quedar atrapada al mig de les pugnes que van sorgir entre dos grups del càrtel de Sinaloa després de l’extradició del Chapo Guzmán. Va haver d’escriure al dictat dels narcos i va patir i continua patint amenaces. Alejandro Lorenzo Ortiz va abandonar Guerrero fa poc més d’una setmana després de patir un tiroteig a l’exterior de casa seva en què van morir tres persones. Des del 2015 ha anat encadenant robatoris, agressions i amenaces per part dels mateixos que van protagonitzar la «balacera». Ara és a Espanya amb la seva dona i els seus fills gràcies a Reporters Sense Fronteres (RSF).
Són només quatre exemples de la catastròfica situació que viu la premsa a Mèxic, on des del passat 1 de gener han estat assassinats 11 periodistes, els mateixos que el 2016, l’any més mortífer per al gremi. «Cada 14 hores s’agredeix un periodista o un mitjà de comunicació per exercir la seva tasca», explica Paula Saucedo, responsable del programa de Protecció i Defensa d’Article 19 Mèxic. «Està configurat tot un sistema que fa que la violència contra la premsa sigui possible», afegeix.
Roberto Rock, vicepresident segon de la Societat Interamericana de Premsa (SIP) i director genera del portal La Silla Rota, situa en l’any 2000 l’inici d’aquest fenomen, coincidint amb una alternança en el Govern després de 70 anys de poder del PRI i un enfortiment dels càrtels mexicans de la droga. La premsa, recorda Rock, «no estava capacitada», amb «periodistes mal preparats, mal pagats, sense Seguretat Social i uns mitjans febles». I aviat el crim organitzat va convertir aquests professionals en un blanc específic per «callar-los, atemorir altres periodistes o, simplement, per escalfar l’ambient».
Els motius d’aquesta deriva violenta són diversos, encara que Saucedo i la resta de periodistes consultats coincideixen que el més rellevant és la impunitat d’aquests crims, que és de més del 98%. «El missatge que envien (les autoritats) és que hi ha llibertat per matar. Si des del primer moment hi hagués hagut justícia no hauríem arribat a aquesta situació», assenyala Ortiz. «Avui es mata a sang freda un periodista com si no es matés ningú», afegeix Priscilla Pacheco, filla de Francisco Pacheco, encarregada que el seu cas no es perdi en l’allau burocràtic i judicial. «No hi ha cap càstig, s’arresta la baula més dèbil de la cadena...», afegeix Cynthia Valdez.
A aquesta impunitat s’uneix el fet que els principals agressors de periodistes són servidors públics, paradoxalment els que estan obligats a protegir-los. Aquests atacs se succeeixen per tot el país, però es concentren especialment en les zones controlades pel narcotràfic a Guerrero, Tamaulipas, Oaxaca o Veracruz, estat aquest últim que ostenta el trist rècord de professionals de la premsa assassinats (31 des del 2000). El balanç mortal a tot el país és de 156 periodistes, segons el recompte d’Article 19.
Els punyals de López Obrador
En aquest context, doncs, sonen com punyals les paraules del president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, que cada dimecres a les mañaneras dedica una secció a esbroncar periodistes i mitjans de comunicació que, segons el seu parer, menteixen o exageren. «Ha configurat una mena de tribunal de la veritat (...). La premsa per descomptat pot ser debatuda, però aquests debats han de venir de la societat, no de l’Estat», explica Saucedo, alhora que destaca que aquesta «cacera» augmenta «els riscos de la premsa de patir més violència». «És una estratègia per treure legitimitat, respectabilitat i deshumanitzar la premsa», afegeix Rock.
Les conseqüències d’aquesta situació són múltiples. D’una banda, els periodistes agredits i les famílies dels assassinats no obtenen cap reparació. Aquells que estan amenaçats poden sol·licitar el Mecanisme de Protecció per a Periodistes engegat fa un any, però molts usuaris denuncien la seva ineficàcia. Ortiz va comprovar la inutilitat del botó del pànic, ja que quan van començar a sonar les bales a l’exterior del seu domicili el va prémer, però la policia li va respondre que trigarien 75 minuts a arribar. A més a més, molts periodistes perden el suport dels mitjans. «No es volen fer responsables de contractar-te i que et passi res», afirma Valdez.
Aquesta situació d’assetjament està provocant que cada cop hi hagi més autocensura i que alguns es plantegin llençar la tovallola. «La censura és l’única sortida moltes vegades entre ser assassinat i seguir amb vida o mantenir la integritat», afegeix Saucedo. I això, de retruc, fa que la ciutadania «s’estigui perdent informació».
