Deia Juan Espadas, el candidat del PSOE a la Junta d’Andalusia, l’home elegit per Pedro Sánchez per intentar recuperar el poder en una federació fetitxe per al partit, que calia llençar les enquestes «a la paperera» per al 19-J. Això no va passar. Les urnes van confirmar el tomb històric i social que pronosticaven tots els sondejos, van atorgar la majoria absoluta clara a Juanma Moreno -alliberant-lo de la dependència de Vox- i van arrabassar al PSOE la seva condició de primera força i de formació hegemònica.
Els electors van donar l’esquena amb nitidesa a qui va governar la Junta durant 37 anys, encara que no van humiliar del tot el partit: va caure fins als 30 escons, tres menys que fa quatre anys, però no es va ensorrar, com sí indicaven els darrers estudis, els coneguts en la nit electoral. Va ser precisament aquest petit consol el que donava autoritat a Espadas per avançar que es quedarà com a cap de l’oposició els propers quatre anys. No dimitirà ni cedirà el lideratge del partit a Andalusia, i Ferraz li dóna suport. L’argument és el mateix: només ha tingut «set mesos» per construir la seva alternativa, i ara tindrà quatre anys per forjar-la i recuperar la confiança dels ciutadans.
Els socialistes amb prou feines podien trobar bones notícies en les xifres d’aquestes eleccions: van obtenir, amb el 99,60% escrutat, més de 882.000 sufragis, uns 128.000 menys que en els comicis del 2018. Arribaven així a un territori desconegut, per sota del milió de vots, cosa que no havia passat mai. Però és que el d’ahir va ser, sens dubte, el pitjor resultat en tota la seva història del PSOE-A: mai no havia tingut 30 diputats, el PP mai no l’havia superat per 28 actes. I mai havia perdut en suports i seients a totes les províncies, incloses Sevilla i Jaén, les dues províncies més sòlides.
En percentatge, el 24,09% també és la pitjor marca de tots els temps. Espadas, per tant, cau per sota del resultat de la seva antecessora, Susana Díaz, i signa un desastre total. A prehistòria sonaven els 66 diputats i el 52,56% dels sufragis de les primeres eleccions autonòmiques, les del 1982, dos anys després del referèndum que va concedir a la comunitat la via autonomista per la via ràpida.
