Dies abans de la sortida prevista del primer avió cap a Ruanda, els seus passatgers van deixar de menjar. Diversos interns del centre de detenció d’immigrants de Colnbrook, enganxat a l’aeroport londinenc de Heathrow, es van declarar en vaga de fam per protestar contra les intencions del Govern britànic de deportar al país africà els sol·licitants d’asil arribats fins al Regne Unit de manera irregular . «No veig cap motiu pel qual se m’hauria de traslladar a un país a l’Àfrica on no tinc parents ni família», va explicar a Al-Jazera un sirià de 20 anys que va escapar del seu país després de negar-se a allistar-se a l’Exèrcit de Bashar al Assad, el carnisser de Damasc. «Em negaré a anar-hi, però si el Govern britànic insisteix en la meva deportació a Kigali i em força a pujar a l’avió, em trauré la vida», va advertir desesperat després d’haver estat inclòs al passatge del primer avió.

Aquell vol mai no va arribar a enlairar-se. El Tribunal Europeu de Drets Humans -un òrgan adscrit al Consell d’Europa, al qual continua pertanyent el Regne Unit- ho va evitar a última hora amb una mesura cautelar que va servir per deixar temporalment a terra els set sol·licitants d’asil inclosos en el passatge. La majoria, originaris del Pròxim Orient i Àfrica. «No és una decisió final. El tribunal no va dir que el model sigui il·legal o que no puguin ser enviats a un tercer país. El que va dir és que, en el cas concret d’un, no es podrà transferir fins que el seu recurs hagi esgotat la via de la justícia britànica», assegura Nikolas Tan, expert en Dret migratori del Danish Institute for Human Rights.

Londres no s’ha rendit. A l’abril va signar un acord amb Ruanda per externalitzar part de la seva gestió fronterera, una tendència a l’alça entre els països rics. Concretament, la tramitació de les sol·licituds d’asil dels qui van arribar a les illes amb la intenció d’obtenir l’estatus de refugiat. A canvi d’un pagament inicial de 120 milions de lliures, Kigali s’encarregarà d’acollir els deportats, tramitar les seves sol·licituds i acollir-los en cas d’aprovar-ne la protecció com a refugiats. L’acord, vigent per als cinc anys vinents, no especifica quants podrien ser forçosament transferits fins a Ruanda, tot i que Boris Johnson ha dit que podrien ser «desenes de milers de persones en els propers anys».

Com s’esperava, el controvertit pla ha despertat una onada de crítiques dins i fora del Regne Unit. Tant pels dubtes que hi ha al voltant de la seva legalitat com per les qüestions ètiques que planteja el trasllat de persones que fugen de la persecució i la guerra a un país situat a 6.500 quilòmetres de distància, amb escasses garanties democràtiques i freqüents violacions dels drets humans. Tot i que la intenció confessa de Downing Street passa per dissuadir la migració irregular, el pla recorda les velles pràctiques colonials. «Aquí hi ha un enorme desequilibri de poder. Bàsicament, els països rics estan externalitzant les obligacions als països del sud global», afirma el professor de Dret humanitari de la Universitat de Londres (SOAS), Lutz Oette.

Molts d’aquests programes han donat peu a tota mena d’abusos i atropellaments dels drets consignats en la Convenció sobre l’Estatut del Refugiat de l’ONU (1951) o el Conveni Europeu de Drets Humans (1953), però de moment no han servit per frenar les polítiques d’externalització. «Aquests països juguen amb les zones grises de la llei. L’asil és un dret, però la llei internacional no dóna dret a triar a quin país se sol·licita», afirma Tan.