Un mes abans que la llei de memòria democràtica estigués fora de perill, el PSOE i Unides Podem van saber que ho estaria. El que han fet el Ministeri de Presidència i el PSOE, amb els morats en la rereguarda, ha estat un exemple de negociació discreta i reeixida, i completament inesperada.
Al maig, dues persones van agafar les regnes de la resurrecció d’una norma encallada al Congrés. El secretari d’Estat de Memòria Democràtica, Fernando Martínez, i el diputat socialista Valentín García van intensificar els contactes amb els grups per separat, menys amb un: ERC. Tot i que les converses amb els independentistes catalans han existit i es produiran fins al dia 14, no va ser una formació prioritària.
Segons van informar fonts de la negociació parlamentària, Martínez i García van sondejar el PNB, EH Bildu, el PDeCAT i Més País per esbrinar si hi havia terreny i temps per al viatge i van comprovar que sí, i que els números podien quadrar. Descartar el suport d’ERC obliga negociacions polièdriques, perquè arribar a la majoria absoluta de 176 vots no és una tasca senzilla. Com diu una de les fonts, «què farà ERC a partir d’ara després de comprovar que poden ser irrellevants?».
Posar-se d’acord amb formacions tan dispars requereix un procediment metòdic i molt ben organitzat, i també saber quin és el marge de cessió i transacció.
Així, EH Bildu va recopilar les esmenes que van considerar fonamentals, com ara la concreció d’una via de reparació econòmica a les víctimes. El PDeCAT va posar l’accent en el reconeixement de les institucions d’autogovern com a víctimes i en la persecució de les llengües cooficials. Més País va advocar per donar la nacionalitat a fills i néts dels exiliats per orientació sexual.
Les fonts creuen que ERC ja no es mourà de l’abstenció. El 2021 Rufián va dir que no comptarien amb el seu vot, que ara és més a prop. Almenys l’abstenció. I tot per una negociació sigil·losa que va acorralar el que fins fa poc va ser aliat prioritari del Govern.
