Boris Johnson, el gran padrí del Brexit, va arribar al poder el juliol del 2019 després de la renúncia de la seva predecessora, Theresa May, amb la promesa de fer realitat la sortida del Regne Unit de la UE, votada tres anys abans en referèndum. Tot i la controvèrsia que va envoltar sempre la seva figura i la fama de narcisista, provocador i impredictible que el precedia, el desembre del 2019 va aconseguir una majoria històrica per als conservadors en les eleccions legislatives anticipades que va convocar. Poc després d’un mes, el 31 de gener del 2020, el país, sota la seva batuta, va abandonar la UE.
Va ser el moment de la seva glòria més gran. Però va ser efímera. Al març va esclatar la pandèmia de la covid i contràriament al que feien els països de la resta d’Europa, al principi va minimitzar la malaltia, va apostar per la immunitat de ramat i va postergar el confinament. Fins que ell mateix va resultar contagiat. Primer amb símptomes lleus, que van empitjorar fins al punt d’haver de ser hospitalitzat i ingressat a l’UCI, on va estar tres dies.
Johnson va reconèixer el seu error en la gestió inicial de la pandèmia, que va poder esmenar a mitges amb la ràpida campanya de vacunació impulsada pel seu Govern amb la injecció d’Oxford-AstraZeneca, la primera a ser autoritzada. Però no va ser aquesta la seva pitjor equivocació, sinó saltar-se els estrictes confinaments que ell mateix va ordenar amb la celebració de diverses festes il·legals a Downing Street, mentre per als britànics estaven prohibides les reunions socials. L’escàndol va sortir a la llum el desembre del 2021, quan en forma de degoteig es van anar coneixent les celebracions i «reunions de treball» amb vi en dependències governamentals durant el tancament, a algunes de les quals va assistir el mateix Johnson, quan no es podien reunir més de dues persones a interiors i sis a exteriors. Una de les festes va ser per celebrar el seu 56è aniversari. Una altra va tenir lloc la vigília del funeral del duc d’Edimburg. I la investigació oficial encarregada va documentar «excessos etílics i menyspreu per les normes» en aquestes trobades, en el pitjor moment de la pandèmia. Va ser multat per la policia, una cosa inèdita per a un primer ministre.
A l’escàndol del partygate se suma la traïció del que va ser la seva mà dreta, Dominic Cummings, una figura tan polèmica com ell que després d’abandonar el Govern va començar a criticar en públic la gestió del primer ministre. I sempre ha estat present el desviament de fons canalitzats pel Partit Conservador per finançar una gran reforma a Downing Street. Els escàndols sexuals que afectaven Chris Pincher quan va ser nomenat per Johnson cap de disciplina del grup parlamentari conservador i que el primer ministre coneixia ha estat la gota que ha fet vessar el got.
