Diari de Girona

Diari de Girona

Un any de l’ultimàtum climàtic

«Hem progressat però no prou», afirmen els científics que avaluen les mesures preses els últims mesos

Investigadors fent treball de camp en un glaciar | EFE

Fa just un any, el major grup d’experts del món sobre crisi climàtica va llançar un missatge d’alerta sobre la gravetat, l’extensió i les conseqüències d’aquest fenomen. El primer lliurament del sisè informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) demostrava, de manera inequívoca, que l’escalfament global és culpa de l’activitat humana i que l’impacte del fenomen ja s’ha estès a tots els racons poblats del planeta. El segon lliurament apuntava al fet que la meitat de la vida del planeta està en risc per això. I la tercera concloïa que el món ha de reduir a la meitat les seves emissions per a 2030 per a evitar un escalfament global extrem.

Ara que es compleix un any d’aquesta ultimàtum climàtic, diversos experts fan balanç dels assoliments aconseguits i els reptes pendents des de llavors. Els més optimistes argumenten que «s’ha avançat, però no prou». Els més escèptics, per part seva, denuncien que «encara falta molt per fer».

«En els últims anys s’han produït diversos avanços en matèria climàtica, però molts d’aquests assoliments ara com ara només es mostren sobre el paper. Necessitem implementar aquestes polítiques com més aviat millor», explica Laura Ramajo, investigadora del Centre d’Estudis Avançats en Zones Àrides (CEAZA) i una de les autores de l’últim informe de l’IPCC. «A nivell global, enguany hem experimentat més reculades que avanços», afegeix Sérgio Henrique Faria, professor del Basque Center for Climate Change, també autor de l’IPCC. Un de les fites climàtiques més importants de l’últim any ha estat el Cim del Clima de Glasgow (COP26), la trobada que va prometre marcar el «principi de la fi de la crisi climàtica» però que, finalment, es va resoldre amb la promesa de posposar els grans acords a la següent capdavantera.

Combustibles fòssils

Durant la trobada, més enllà del debat diplomàtic, també es van forjar diversos acords internacionals sobre, per exemple, limitar l’expansió dels combustibles fòssils, reduir les emissions de metà, frenar i revertir la desforestació, impulsar les energies netes o posar fi a la venda de cotxes contaminants.

Una anàlisi dels pactes de Glasgow conclou que, en el millor dels escenaris, les mesures anunciades durant el cim podrien limitar l’escalfament global a entre 2,4 o 1,8 graus de mitjana (unes tres dècimes menys del que es preveu abans d’aquesta trobada). Aquest avanç, no obstant això, dista molt de l’objectiu de limitar l’augment global de temperatures per sota de 1,5 graus, el llindar a partir del qual, tal com alerta la comunitat científica, la crisi climàtica provocarà danys molt més greus en les persones, la vida silvestre i els ecosistemes.

Més enllà de Glasgow, en l’últim any s’han produït diversos avanços legislatius en matèria climàtica. Als Estats Units, el Senat acaba d’aprovar la seva llei contra el canvi climàtic. A Xile, el Govern de Gabriel Boric també ha aprovat la primera legislació sobre crisi climàtica de la seva història. Espanya, per part seva, en l’últim any ha aprovat la seva Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica, així com una sèrie de normatives específiques per a la gestió de residus i la creació de «zones de baixes emissions». Un altre de les grans fites d’enguany ha estat la creació d’una Assemblea ciutadana per a idear mesures contra la crisi climàtica.

El contrapunt d’aquesta història és que, malgrat alguns èxits, les turbulències geopolítiques de l’últim any han frenat molt d’aquestes polítiques. Segons explica Henrique Faria, l’aplicació de molts plans climàtics ha estat obstaculitzada per les conseqüències socials i econòmiques de la pandèmia, la crisi energètica i de matèries primeres, l’enfortiment del populisme de l’extrema dreta i conflictes internacionals com la guerra d’Ucraïna.

«Tota aquesta violència, injustícia i oportunisme té efectes molt negatius sobre les polítiques mediambientals i l’acció climàtica, que requereixen unió, justícia i accions coordinades a tots els nivells, des del regional al global», comenta l’expert. Un recent informe de l’Institut Internacional de Desenvolupament Sostenible (IDDS) revela que la gran majoria dels països que a Glasgow es van comprometre a acabar enguany amb els subsidis públics per a l’explotació internacional de combustibles fòssils encara no han complert la seva promesa. De fet, segons alerta l’anàlisi, el consum de petroli i gas podria veure’s reforçat per les tensions geopolítiques amb Rússia.

Una dècada de lluita

Vist en perspectiva, més enllà dels avanços polítics reeixits en l’últim any, un altre dels grans punts d’inflexió en la lluita contra la crisi climàtica ha estat la pròpia ciutadania. «Fa deu anys encara hi havia molta gent que no creia en el canvi climàtic. Ara són cada vegada menys els que neguen l’existència d’aquest problema. I cada vegada hi ha més interès social per a impulsar mesures mediambientals», esgrimeix Vanesa Castán Brollo, investigadora de la Universitat de Sheffield i autora de l’IPCC. «Encara hi ha una bretxa enorme entre el que estem fent i el que hem de fer per a fer front al canvi climàtic, però almenys hi ha cada vegada més persones conscienciades».

L’enlairament de les polítiques climàtiques podria comptar amb dos grans impulsors. En primer lloc, perquè moltes de les metes mediambientals coincideixen amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible i l’Agenda 2030. «Els mateixos factors que provoquen el canvi climàtic també incentiven les desigualtats socials. Lluitar a favor del medi ambient també implica millorar la vida de les persones, sobretot dels més vulnerables», afegeix Castán Broton. L’altre gran incentiu climàtic podrien ser els fons de recuperació perquè, almenys sobre el paper, els governs s’han compromès a invertir-los en favor de la transició ecològica.

«Si no fem res, en els pròxims cinc o sis anys podríem sofrir ja uns danys irreversibles en els ecosistemes», alerta Laura Ramajo. «Cada dia d’endarreriment és un dia no recuperable», conclou la científica.

Compartir l'article

stats