L’última crisi que té Donald Trump com a protagonista, ara pel maneig irregular i potencialment delictiu que l’expresident dels Estats Units va fer de documents oficials, incloent-ne de nuclears, no és només un terratrèmol de conseqüències encara impredictibles. És també com un aspirador que absorbeix l’atenció mediàtica, política i social.
En un món dominat per les narratives, on el republicà es mou com un peix a l’aigua i en què va ser ell qui va fer publicitat amb clars interessos personals i electorals del registre històric de l’FBI a la casa que té a Mar-a-Lago (un fet que el Departament de Justícia havia intentat portar amb discreció), l’escàndol està fent ombra a un altre esdeveniment polític transcendental també. I és que després de 19 mesos a la Casa Blanca, condicionat per un pírric índex d’aprovació del 40% a les enquestes, amb un control extremadament feble del Congrés i al capdavant d’un país econòmicament i moralment assolat pels cops de la inflació i d’una crisi de vivenda explosiva, Joe Biden ha aconseguit un moment triomfal.
La Cambra de Representants es disposava a aprovar aquest divendres la llei de reducció de la inflació, ratificada diumenge passat pel Senat. La legislació deixa Biden i els demòcrates lluny de l’ambiciosa agenda de revolució social d’ampliació de l’Estat de benestar que van plantejar a l’inici del mandat i la legislatura, però representa alguns avenços històrics, tant en matèria fiscal com en lluita contra el canvi climàtic i al fet de posar per fi límit a l’imperi de les grans farmacèutiques i obrir les portes a la regulació del preu dels medicaments. Era impensable que veiés la llum fa només unes setmanes. I marca potencialment un punt d’inflexió en la presidència de Biden.
Èxits legislatius i polítics
La conquesta, aconseguida després de fer concessions a dos senadors conservadors dins del Partit Demòcrata i en què Biden ha tingut un paper fonamental exercint la seva influència des d’un segon pla, aconsegueix ressituar el paper del Govern a l’hora de marcar polítiques industrials i de determinar quina mena de creixement busquen els EUA. En terreny climàtic, s’ha aconseguit adoptar una nova estratègia de subsidis i incentius, en lloc de la que, sense èxit, durant dècades va apostar per impostos i costos per mirar de forçar aquesta transició cap a les energies netes. I posa la cirereta del pastís a una altra sèrie d’èxits polítics i legislatius recents del mandatari.
El mateix Biden que l’estiu passat s’enfonsava per la caòtica sortida de les tropes nord-americanes de l’Afganistan, aquest mes anunciava l’operació que va matar el líder d’Al-Qaida Ayman al-Zawahiri. Aquesta setmana ratificava l’expansió de l’OTAN a Finlàndia i Suècia. Així mateix, estampava la firma en altres lleis aprovades al Congrés que, juntament amb la d’aquest divendres o a èxits anteriors com ara la llei d’inversió en infraestructures, han fet que experts com Robert Shrum, històric escriptor de discursos demòcrates i un dels més cobejats assessors del partit, el declari «el president legislativament més exitós des de Lyndon B Johnson».Son més els qui assenyalen l’«inesperat triomf de Biden», el títol que es llegia en una columna d’opinió del ‘Financial Times’, i els qui destaquen que el veterà Biden, que farà 80 anys al novembre, ha aconseguit legislativament en la primera meitat del seu primer mandat més del que van aconseguir Bill Clinton i Barack Obama en vuit anys. Perquè després d’estampar al juny la firma en la primera llei de control d’armes que el Congrés ha autoritzat en tres dècades, aquesta mateixa setmana Biden ratificava una legislació amb subsidis per a la indústria dels semiconductors que, amb 50.000 milions de dòlars, reforçarà la competició amb la Xina.
