És probable que els llibres etiquetin la setmana passada com la quarta crisi de l’Estret de Formosa. Serveix l’apunt per confirmar que, tot i que hi ha molt tremendisme quan es tracta de Taiwan, ni les tensions ni els pronòstics d’inminents invasions xineses són nous. És inèdita, en canvi, l’atenció mediàtica minuciosa a exercicis militars que a Àsia són rutinaris, amb recomptes diaris de les naus en concurs i de les que han creuat la frontera oficiosa.
És dubtós que aquesta sigui la crisi més gran de la Història. El fragor és innegociable quan a l’illa governa el Partit Progressista Democràtic i aquest ha comptat amb presidents més incendiaris que l’actual, Tsai Ing-wen, raonable i assenyada. Chen Shui Bian, a principis del mil·lenni, es despertava cada dia pensant en la millor manera d’indignar Pequín. El partit, a més, ha virat des del seu independentisme fins al sobiranisme i respecte de l’status quo. En el conflicte, doncs, hi ha elements tranquil·litzadors que descarten el secessionisme unilateral i fixen un marc de convivència elemental.
Durant dècades d’amenaces xineses i victimisme taiwanès, de míssils apuntant la costa oposada i de cíclics incendis, una tranquil·litzadora certesa ha frenat la guerra: ni Taipei ni Pequín volen «la seva» illa arrasada ni «el seu» poble massacrat. La Xina parla dels taiwanesos com a compatriotes i veu l’illa com una altra habitació de l’habitatge familiar. El que augmenta el risc actual és la irrupció d’un tercer element, els EUA, als quals Taiwan és tan aliena com llunyana, sense cap evidència que el seu destí els importi més que l’Iraq o l’Afganistan.
Xi Jinping, president xinès, va aclarir en una recent xerrada telefònica al seu homòleg nord-americà, Joe Biden, que Taiwan era el principal obstacle per a la bona salut de les relacions bilaterals. Més que les guerres comercials o tecnològiques de Trump o que les denúncies de violacions de drets humans a Xinjiang. Taiwan afecta la sobirania i la integritat territorial, assumptes sagrats per a la Xina perquè entronquen amb el colonialisme i altres traumes històrics.
Les vendes d’armes i les visites oficials que indignen la Xina, esporàdiques abans, van augmentar amb Trump. Biden no només ha continuat l’estela sinó que amenaça línies vermelles que els Estats Units havien respectat. Serveixen d’exemple la visita de la congressista Nancy Pelosi, l’aparent demolició del principi d’ambigüitat estratègica o les veus que demanen jubilar el d’«una sola Xina», un casus belli per a Pequín. La premsa oficial critica el cinisme de Washington, que promet que res no ha canviat en la seva política cap a Taiwan mentre amuntega evidències del contrari.
Grans maniobres militars
Les maniobres militars de la setmana passada han estat les més grans en una zona, l’estret de Formosa, on no han escassejat. Van incloure el llançament de míssils per primera vegada i la demarcació de sis zones davant de les costes que van suposar un bloqueig de facto de l’illa. Una mirada amb perspectiva, però, treu dramatisme al balanç de la visita de Nancy Pelosi. Dies abans, la Xina havia promès mesures militars «contundents» que suggerien un esclat bèl·lic amb els Estats Units. L’acompanyament de caces xinesos a l’avió militar de la congressista o el seu aterratge forçós a terra continental, opcions que estudiaven respectables experts, eren actes de guerra o s’assemblaven molt. És un alleugeriment global i una decepció per als nacionalistes xinesos que tot hagi acabat amb aquest teatret castrense d’uniformes planxats, cascos lluents i una desena de míssils llançats al fons del mar després de la sortida de Pelosi.
Taiwan s’ha mantingut durant dècades en una situació d’interinitat, un país de fet i no de dret. No és la idònia per a Taipei ni per a Pequín, però una declaració unilateral d’independència o la invasió xinesa serien calamitoses. Gaudeixen els taiwanesos de la més vibrant democràcia d’Àsia i condicions de vida envejables malgrat l’assetjament xinès i només la irrupció de Washington al paisatge posa en perill l’status quo.
