Quan a Espanya regnaven només dos colors polítics, el vermell i el blau, la investidura estava assegurada després de vèncer en els comicis. Hi havia territoris com Catalunya i Euskadi on la paleta de colors havia obligat a parlar de tripartits, coalicions i fins i tot de bloqueig. Però només una vegada la falta d’acords va tornar a conduir a les urnes: l’escàndol del «Tamayazo» el 2003 va provocar la repetició de les eleccions a la Comunitat de Madrid cinc mesos després. Tot i això, des de l’arribada de Podem i Ciutadans al Congrés i la fi de les majories absolutes, assegurar-se la governabilitat s’ha convertit en un problema que preocupa els partits.
Les autonòmiques del 2019 van inaugurar l’era dels executius de coalició. PP i Ciutadans van tancar acords, com també ho van fer PSOE i Podem, elevant de set a 13 el nombre d’autonomies sense governs monocolor. Gairebé la meitat dels acords van servir per deixar fora el partit que va guanyar les eleccions. Són els anomenats pactes de perdedors, injuriats en els discursos dels dirigents però que tots han practicat. Deixar governar la llista més votada és l’eterna promesa de vermells i blaus quan els sondejos apunten que serà la seva: la va fer Pedro Sánchez el 2019 i Alberto Núñez Feijóo la va recuperar davant de la perspectiva d’haver d’arribar a acords amb Vox.
Pactar o no pactar
L’àmplia majoria d’Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid va permetre al PP guanyar temps davant l’horitzó d’un acord de govern amb la ultradreta. Ja a l’era Feijóo, Castella i Lleó va obligar els populars a enfrontar-se per primera vegada al dilema. I va arribar el primer vicepresident del govern de Vox. Mentre el PSOE demanava als populars un cordó sanitari que impedís l’entrada de la ultradreta en els governs, el PP es queixava que se’l col·locava en una difícil disjuntiva. I repetir eleccions ni tan sols és una opció amb garanties: les dues que hi va haver per al govern central no van servir per canviar l’equilibri de forces i sí per forçar postures -una abstenció dolorosa, primer, i una coalició difícil, després- a les quals inicialment es resistien.
Recuperar el mantra de deixar governar la llista més votada sembla que és l’única manera que tenen els partits d’evitar pactes incòmodes. «Si al PSOE li preocupa Vox, segueix vigent la meva oferta perquè governi la llista més votada», ha dit el líder del PP.
El baròmetre del maig del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) va preguntar als ciutadans sobre aquesta qüestió i set de cada deu es van mostrar a favor que governi el vencedor de les eleccions. Però l’organisme estatal va anar més enllà i també va preguntar sobre atorgar una prima d’escons a la primera força per assegurar la governabilitat. Amb això es mostraven d’acord poc més de la meitat, el 52,4%.
En el seu primer discurs com a president del PP, el 2018, Pablo Casado ja va proposar una reforma electoral per donar una prima de 50 diputats al partit guanyador en els comicis generals. Els populars ja ho havien proposat l’any 2015 durant una conferència política.
Itàlia va aprovar el 2005 una reforma electoral que incloïa diputats extra que asseguraven la majoria absoluta al partit més votat (340 dels 630 escons). Matteo Renzi i Silvio Berlusconi van pactar una reforma el 2015 que mantenia el sistema de primes i que mai no es va arribar a estrenar. Una nova reforma electoral el 2017 va acabar amb aquests premis al guanyador. A Grècia, fins que Syriza va introduir un sistema proporcional el 2016, el partit guanyador de les eleccions rebia 50 escons més al Parlament grec. Poc va durar el model que havia imposat el partit d’esquerres, ja que el 2020 es va aprovar una nova llei que torna a premiar la llista més votada augmentant de manera escalonada els escons de regal.
La doble volta francesa
Un altre dels mecanismes per impedir el bloqueig és el sistema presidencial francès: en cas que cap candidat aconsegueixi la majoria absoluta en el primer escrutini, se celebra una segona volta amb els dos aspirants amb més vots a la primera. És així com Emmanuel Macron es va convertir en president i ha revalidat el càrrec: unint el vot contra la ultradretana Marine Le Pen. En la pràctica, suposaria canviar el nostre sistema, proporcional, per un de majoritari la prioritat del qual és garantir que finalment hi hagi un guanyador. El paradís per al bipartidisme, però un problema per als partits perifèrics i la seva influència en el govern central.
La idea d’una segona volta ha estat al cap dels partits majoritaris des del 2015. El PP fins i tot va arribar a registrar al Congrés una proposició de llei el 2018 que instaurava la segona volta per a les eleccions municipals i locals. La cambra baixa va tombar la presa en consideració de la iniciativa.
Receptes autonòmiques
La Constitució atorga al Rei la potestat per proposar un candidat a la presidència del Govern. Aquest sol·licita la confiança del Congrés, però, si no ho aconsegueix, s’inicia un termini de dos mesos perquè el Monarca proposi tots els candidats que consideri -fins i tot el mateix pot repetir- fins que la cambra atorgui la confiança a algun d’ells. Si no ho aconsegueixen, es convoquen noves eleccions. És el que va passar el 2016 i el 2019. La majoria de les autonomies van imitar el model que la Constitució fixa per al govern central i fixen un termini que oscil·la entre dos i tres mesos, des de les eleccions o des de la primera votació. Però hi ha excepcions: Euskadi, Astúries i Castella-la Manxa asseguren la formació de govern amb diferents receptes.
En coalició, en solitari o fins i tot deixant fora la primera força, Euskadi sempre ha format Govern malgrat les 12 legislatures sense cap majoria absoluta. El mètode de designació del lehendakari impedeix el vot en contra, per la qual cosa assegura que hi haurà un elegit sense que es pugui produir el bloqueig: només cal ser el candidat més votat. Un sistema similar té Astúries, que també tria com a president qui «obtingui un nombre més gran de vots», vagin com vagin les negociacions entre els partits.
Una altra fórmula és la de Castella-la Manxa, on no es repeteixen les eleccions. Si el candidat no aconsegueix la confiança de la cambra per majoria absoluta en primera votació o en majoria simple en segona, es tramiten sense debat successives propostes i, si cap prospera en un termini de dos mesos, «quedarà automàticament designat el candidat del partit que tingui més escons». Aquests sistemes, però, garanteixen l’elecció de govern, però no la governabilitat: un executiu en minoria haurà d’enfrontar-se cada setmana a l’equilibri de forces del parlament per tirar endavant les seves propostes.
