El Regne Unit està de dol per la dona que ha estat una presència íntima i distant alhora. Figura omnipresent, la seva efígie es replicava en monedes, segells, bitllets, retrats oficials o l’oli torturat de Lucian Freud. L’himne nacional demanava a Déu la seva salvació. Sorgia del passat vestida amb velluts, erminis i portant la descomunal corona imperial, massa pesada ja per al seu cap de nonagenària. Veure-la avançar solemne cada any en la cerimònia de l’obertura del Parlament era contemplar un ritual d’inspiració divina que enllaçava amb les velles glòries de la nació que va ser l’imperi més gran del món.
Tot i l’imponent atrezzo, la sobirana tenia poders limitats sota les normes del sistema democràtic que al llarg de set dècades va respectar escrupolosament. Cap de l’Església anglicana en un país avui multiracial, amb credos de moltes altres religions, cap suprema d’unes forces armades amb efectius més i més reduïts, el seu èxit més gran ha estat preservar la continuïtat de la monarquia britànica, amb un nivell de popularitat inqüestionable. En cada cop, després de cada crisi, sempre va recuperar les regnes. A ella es deu que, al final del regnat més longeu en la història del país, els britànics segueixin preferint un règim hereditari a una alternativa republicana.
En el destí d’Elizabeth Alexandra Mary, quan va néixer el 21 d’abril de 1926 al barri londinenc de Mayfair, no es trobava convertir-se en reina. El seu avi era el rei Jordi V, els seus pares els ducs de York, i ella, tercera en la línia de successió, estava cridada a portar una vida discreta i despreocupada com a membre de segona fila de la família reial. La jerarquia successòria es va trastocar quan la traumàtica abdicació del seu oncle, Eduard VIII, va elevar el seu pare, Jordi VI, al tron i la va convertir en hereva. La futura monarca tenia aleshores 10 anys.
Lilibet, com li deien en família, va ser conscient de les seves futures responsabilitats des de ben aviat. La seva mainadera durant anys, Marion Crawford, parlava d’una nena «molt ordenada», «curosa», «seriosa» i «molt responsable». El sentit del deure seria sempre una part fonamental del seu caràcter. Es va criar molt unida a la seva germana petita, Margarida.
Totes dues van créixer aïllades de la resta del món. No van anar a l’escola, jugaven en jardins privats. Va aprendre francès i, als 13 anys, va començar a estudiar història constitucional al mateix temps que el seu pare la va anar habituant en el maneig de documents oficials. De la infantesa guardaria per a tota la vida l’afecte pels gossos i els cavalls, un amor pels animals que no li va impedir gaudir d’incomptables caceres. La foto publicada el 2000 quan amb les seves regies mans li recargolava el coll a un faisà moribund va provocar un escàndol.
L’adolescent que els britànics van descobrir al final de la Segona Guerra Mundial era una noia agradable de cabells ondulats, baixa estatura, prematurament enamorada. Les responsabilitats van arribar aviat. Tenia 25 anys quan va ser proclamada reina i llavors ja estava casada amb Felip d’Edimburg, mort el 2021, i havien nascut dos fills, Carles, l’hereu, i Anna. Anys després arribarien Andreu i Eduard.
La nova monarca era massa jove i inexperta, però com Winston Churchill va saber apreciar, era capaç d’absorbir ràpidament la informació i posseïa un fort sentit de la disciplina. A això es va unir una reserva i cautela permanents. Isabel II va ser educada en l’art molt anglès d’amagar les emocions, cosa que molt més tard xocaria amb el desbordament sentimental en l’era de les celebrities.
Sempre en guàrdia, mai no es va permetre una opinió en públic i va defugir les entrevistes. Tot i tantes biografies, pel·lícules, documentals, obres teatrals i la sèrie The Crown, la seva personalitat ha estat un secret. En les recepcions oficials, la fórmula de cortesia que feia servir en les breus converses amb milions de desconeguts era l’innocu i famós «What do you do? (Vostè a què es dedica?)». El silenci i un gest indesxifrable van ser el seu escut per complir la neutralitat de la Corona. «És una professional», va dir el seu nét, el príncep Guillem, que sempre la va posar com a exemple.
Amb 15 primers ministres
Churchill va ser el primer i Liz Truss l’última dels 15 primers ministres de Sa Majestat. Onze conservadors i quatre laboristes. De les relacions amb tots ells s’ha especulat molt i poc s’ha sabut. Ha transcendit la diferència d’opinions i una certa tensió amb Margaret Thatcher i la fredor i escassa simpatia cap a Tony Blair.
A l’audiència setmanal entre la sobirana i el cap del Govern de torn no hi va haver mai testimonis ni micròfons. Tenia la reputació d’estar ben informada. «Ho ha vist tot, ho ha sentit tot», va dir el conservador David Cameron. Cada dia estudiava els documents confidencials del Govern. La seva jornada començava amb una tassa de te, les notícies de la BBC i el pronòstic de les curses de cavalls, on competien de vegades els seus pura sang.
Isabel II va veure canviar el món radicalment. El seu avi i el seu pare havien estat emperadors de l’Índia, però l’imperi britànic s’havia desintegrat quan va pujar al tron. El 1949 es va convertir en la cap de la Commonwealth, un títol inventat per seguir associant el Regne Unit a les antigues colònies. Amb aquesta intenció faria la volta al món desenes de vegades. Encara ara era sobirana de 16 estats independents, inclosos, qui sap per quant de temps encara, Canadà i Austràlia.
Com a monarca constitucional va conèixer 12 presidents dels EUA, el país que en la seva joventut va reemplaçar el Regne Unit com a potència internacional més gran i ara entra en declivi davant l’ascens de la Xina. Va viure la Guerra Freda, el perill d’una confrontació nuclear amb Rússia, reviscuda ara amb la invasió d’Ucraïna i la caiguda del mur de Berlín i el final del comunisme. Crisis com la del Canal de Suez i guerres com la del Vietnam o l’Iraq van trencar els equilibris de les superpotències. També va ser la reina que va segellar la pau a Irlanda del Nord i va estrènyer la mà d’un antic dirigent de l’IRA, l’organització que havia assassinat un dels seus familiars, Lord Mountbatten.
Una de les més riques
Considerada segons la llista Forbes com una de les dones més riques del món, les despeses de la reialesa i els escàndols familiars van ser assumptes causants dels moments més impopulars del seu regnat. La indignació va esclatar quan al palau van intentar que els contribuents paguessin la reparació dels danys provocats per un incendi al castell de Windsor. Davant l’allau de crítiques, la reina i el seu hereu es van comprometre a pagar per primera vegada impostos.
Aquell 1992, va ser l’annus horribilis, marcat per la separació del príncep Andreu i Sara Ferguson i el divorci de la princesa Anna i Mark Phillips. Un any més tard arribaria la ruptura de Carles i Diana. La mort de la princesa de Gal·les el 1997 va generar una onada d’hostilitat cap a la sobirana, que va ser molt criticada per la seva fredor.
Però una vegada més, el temporal va passar. En les últimes dues dècades, ja besàvia, la seva figura va anar aconseguint una aprovació desbordant, que no ha fet minvar ni la fugida d’Enric i Meghan, ni les acusacions sexuals mal resoltes contra Andreu.
La pandèmia, la pèrdua del seu marit, la caiguda en desgràcia del seu fill favorit i les xacres de la malaltia i la vellesa han llastat els últims mesos. Amb Isabel II conclou un segle de la història britànica. L’estabilitat que va proporcionar a la corona va ser també el fre per a l’evolució d’una monarquia que es manté encara massa unida al passat imperial. El seu hereu, sense la popularitat de la seva predecessora, té al davant un fort desafiament.
