Es van confirmar ahir tres posicions entre les forces que constitueixen el Govern davant de la trucada de Suècia i Finlàndia a la porta de l’OTAN. No una ni dues, sinó tres, en una votació sense sorpreses al Congrés. Com va anunciar l’ala esquerra de l’executiu, els i les ministres van votar dividits, i Espanya és fins ara el membre de l’Aliança Atlàntica en el qual més reticències ha albergat al Consell de Ministres la incorporació dels dos països en altre temps neutrals -o neutralitzats- del nord d’Europa.
Arribat el moment de la convalidació a la cambra baixa dels protocols d’adhesió, a favor van votar-hi els socialistes; i de la conjunció Unides-Podem es van abstenir gairebé tots els diputats morats i van votar en contra els d’Izquierda Unida. No tots: qui mana al Ministeri de Consum, Alberto Garzón, i també la militant del PCE, i la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, van optar per no expressar una negativa, abstenint-se també. Tots són ministres d’un Govern que ja va avalar, el 5 de juliol, la incorporació de Suècia i Finlàndia a l’organització defensiva.
El sí d’Espanya a la integració de dos membres nous a l’OTAN es va obrir pas amb 290 vots a favor (socialistes, populars, PNB, Ciutadans i petites formacions de l’ala dreta), 11 vots en contra (Izquierda Unida, BNG i alguns parlamentaris morats díscols) i 47 abstencions (el gruix d’Unidas Podem i Bildu).
Evolució en l’esquerra
Ja havia decidit la setmana passada la direcció d’IU el vot negatiu dels seus parlamentaris. Enrique Santiago, Miguel Ángel Bustamante, Roser Santiago i José Luis Bueno, com a diputats sense càrrec governamental, es van permetre el vot pel qual no va poder optar el coordinador federal, el ministre Garzón. En la votació es va evidenciar com ha evolucionat en l’esquerra la percepció de l’OTAN i d’aquest pas de 30 a 32 membres, per al PSOE legítim accés de candidats amenaçats per l’agressivitat russa, i per a IU ampliació imperial del militarisme nord-americà.
Izquierda Unida no es mou de la seva tradicional, gairebé fundacional, oposició a l’Aliança Atlàntica, no només als moviments, també a la seva existència mateixa. A Podem, que hagués defensat això mateix sota les carpes del 15-M, la direcció opta en aquests temps per una altra posició. Diverses veus de la formació morada havien explicat abans d’aquest ple del Congrés que volen que Europa consolidi una autonomia estratègica gradual. Tenen a més un altre argument, aquest catalitzat per la tragèdia ucraïnesa: Podem respecta la sobirania de Suècia i Finlàndia.
En tots dos partits va transcendir un esforç per transmetre que la seva posició al ple d’ahir es va prendre amb total entesa interna. I també que no és estrany -ni tampoc inusual- que les forces que formen l’executiu votin diferent, com repetia el portaveu Pablo Echenique.
