Tots els sondejos apunten a la victòria de Giorgia Meloni a les eleccions legislatives que celebra Itàlia aquest diumenge. La líder de la formació populista i d’extrema dreta Germans d’Itàlia es podria convertir en la primera dona a dirigir la tercera economia més important de la Unió Europea, després d’uns comicis que se segueixen amb molta atenció a la resta de capitals europees, i amb particular «preocupació» a Brussel·les. «Si guanyo, s’ha acabat la diversió per a Europa», avisava diumenge passat durant un míting a la plaça del Duomo a Milà. Les seves paraules anticipen una relació tempestuosa amb les institucions europees en què prevaldrà l’«interès nacional», encara que si arriba al poder els analistes coincideixen que no hi haurà canvis radicals ni una confrontació total amb Brussel·les.
«Un govern d’extrema dreta, amb Germans d’Itàlia al nucli, reduiria la influència d’Itàlia a la UE i faria que les relacions fossin més turbulentes. Però Itàlia no esdevindrà una nova Polònia o Hongria. El programa de la coalició indica que seria menys conflictiu amb els socis de la UE i l’OTAN que Marine Le Pen» i, de totes maneres, «podria no retenir el poder durant molt de temps», opina Luigi Scazzieri, del think tank Centre for European Reform, que considera «inevitables» les friccions i les tensions internes entre els socis de la coalició (la Lliga de Matteo Salvini i la Forza Italia de Silvio Berlusconi) que podrien acabar tombant un eventual executiu d’extrema dreta italià.
Futures turbulències
«Excepte que hi hagi una virulenta campanya profeixista a les xarxes socials després de la votació és molt probable que, una vegada en el poder, Meloni opti per una línia política més convencional cap a Europa. Podria rebaixar les crides a que la sobirania d’Itàlia prevalgui per sobre de la lleialtat europea», preveu, per la seva banda, Carlo Bastasin, expert en relacions exteriors de Brooking, en una anàlisi recent sobre el que passaria si Meloni guanya les eleccions. Al contrari que durant la campanya de les legislatives del 2018, l’última en què els italians van acudir a les urnes, cap formació italiana ha defensat abandonar la Unió Europea, tampoc la que lidera Meloni. Després de tres anys de pandèmia i un pla de recuperació que portarà a Itàlia 192.000 milions en fons de recuperació en els propers sis anys, és una cosa que potser no s’entendria.
El fet que no defensi un Italexit, ni la sortida de l’euro, ni la destrucció de la UE com altres partits ultradretans no significa que no hi hagi turbulències. Donades les simpaties de Meloni cap al primer ministre hongarès, Víktor Orban, i el partit que governa a Polònia, Llei i Justícia (PiS), i amb qui comparteix bancada juntament amb Vox al grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) al Parlament Europeu, la preocupació a les institucions europees és màxima davant la possibilitat d’haver d’enfrontar-se no només amb dos països que mantenen una mena de front anti-Brussel·les sinó amb tres.
A Brussel·les no només preocupa que un govern liderat per Germans d’Itàlia posi pals a les rodes en matèria de drets i llibertats civils, en la negociació de la reforma de la política d’asil i immigració, en els procediments de sanció oberts contra Hongria i Polònia per fer respectar l’Estat de dret o en el debat sobre l’extensió del vot per majoria qualificada (en comptes d’unanimitat) per evitar el bloqueig de decisions. També preocupen les repercussions que l’agenda de la ultradreta tindria per a l’estabilitat financera d’una de les principals economia de l’Eurozona.
