Itàlia es mantindrà avui en el continuisme europeista o farà un salt cap a un món desconegut: situar en el poder la coalició més dretana des de la Segona Guerra Mundial. Una dona nascuda de les restes del postfeixisme italià –que té una capacitat increïble per connectar amb el malestar social– pot guanyar les eleccions generals italianes. Amb la líder de Germans d’Itàlia, Giorgia Meloni, el gir implicaria conseqüències imprevisibles dins i fora del país. L’alternativa és un democristià amb bona relació amb els lobbies internacionals i que promou una integració més gran del bloc. El líder del Partit Democràtic (PD), Enrico Letta, confia en un canvi a l’últim minut en la intenció de vot.
Però això és difícil que passi, segons els últims sondejos publicats (fa dues setmanes, per la llei electoral italiana). Meloni és una professional de la política que en quatre anys ha passat d’obtenir al voltant del 4% a situar-se com un dels fenòmens que més interès (i inquietud) desperten en l’actual panorama geopolític. Amb un discurs trumpista de ruptura del que és políticament correcte, i la perseverança de les tortugues, Meloni arriba a aquest resultat després de les seves victòries a regions tan simbòliques com Las Marcas, governades durant dècades pel centreesquerra. El seu principal punt de força: haver estat fora de tots els últims executius nacionals, incloent-hi el nascut després de la tragèdia de la pandèmia, el Govern d’unitat nacional del primer ministre sortint, el banquer Mario Draghi.
Per això el missatge contra les institucions pot funcionar contra Letta. Tot i que sempre en coalició i sense poder tirar endavant integralment la seva agenda, el PD ha format part dels dos darrers Governs. Això inclou també el de Draghi, que en els darrers mesos ha encarat les noves turbulències socioeconòmiques causades per la inflació. Tant és així que Meloni també ha passat de ser una mena de germana menor díscola de la dreta, a superar en intenció de vots els seus socis de coalició, el decadent partit Forza Italia de Silvio Berlusconi i l’ara també minvant Lliga de Matteo Salvini . Assumpte a part és que el principal punt feble del PD és que no té prou aliats.
Conseqüència immediata d’això ha estat una normalització dels orígens postfeixistes de Germans d’Itàlia, un partit que defensa el lema «Déu, Pàtria i Família» i que conserva al seu logotip l’anomenada tricolor del Moviment Social Italià (MSI), formació neofeixista creada el 1946. A Milà la candidata triada per Germans d’Itàlia ha estat Isabella Rauti, filla d’un neofeixista fundador de l’MSI que va avalar l’anomenada República de Salò, creada el 1943 per Benito Mussolini i dominada pels nazis. Tampoc no ha escandalitzat que, en la seva autobiografia, es reveli que Meloni creu en la teoria de la conspiració del «gran reemplaçament», és a dir, la que afirma que les onades migratòries tenen com a objectiu acabar amb la civilització blanca i cristiana d’Europa.
Amb aquest preàmbul, al voltant de 50 milions d’italians -dels quals 4,7 milions residents a l’estranger- han estat convocats a les urnes avui per elegir el proper Govern i els nous integrants de les dues cambres del Parlament. Aquests seran per primera vegada només 400 diputats (de 630 que eren fins a la reforma del 2020), i 200 senadors (de 315), un canvi que suposa que els territoris tindran una representativitat inferior a la d’abans. El resultat electoral –que probablement es confirmarà demà– serà fruit d’un complex sistema electoral que combina els mètodes de majoria simple i proporcional. Aproximadament, un terç dels escons s’assignen amb el primer model i dos terços amb el segon. Cosa que afavoreix les coalicions. D’aquí també una altra raó que explica per què Meloni surt amb avantatge.
L’espectre de l’abstenció
En un clima d’apatia i resignació pels vaivens de la classe política, l’elefant a la sala és l’abstencionisme. És un fenomen relativament nou per a Itàlia. Segons recordava recentment el diari econòmic Il Sole 24 Ore, en anys recents s’han arribat fins al 27% de persones que han optat per votar, i els analistes consideren que és possible que aquesta situació es repeteixi en aquests comicis.
Tot aquest context posa en dubte que els italians segueixin en el camí de l’estela de l’aclamat Draghi, sota el mandat del qual Itàlia va ser elegit «país de l’any» per The Economist pels seus bons resultats en la fase de recuperació després de la pandèmia.
