Quan era petita, Rose Ferreira aprofitava les apagades per mirar les estrelles. A la seva ciutat natal, al cor de la República Dominicana, els talls de llum eren freqüents i ella, enmig de la foscor, posava els ulls sobre el cel i es feia preguntes sobre l’univers. Anys més tard, la jove es va traslladar als Estats Units buscant oportunitats, va acabar vivint al carrer i, una vegada més, va trobar consol mirant els astres. Aquells moments la van inspirar per estudiar astrofísica i ara, en la flor de la seva carrera, la científica relata amb orgull com malgrat tot va aconseguir una prestigiosa beca a la NASA i va contribuir a la presentació de les primeres imatges del telescopi espacial James Webb.
L’astrofísica dominicana explica la seva història amb la valentia de qui ha sobreviscut a un infern. «Vull parlar dels meus orígens perquè s’ha de trencar el tabú. Sempre ens diuen que hi ha un sol camí per aconseguir l’èxit i que si no estàs seguint aquests passos no aconseguiràs res. I no. No és així. Hi ha moltes maneres», relata la científica. «Tant de bo quan era petita hagués llegit la història d’algú com jo. M’hauria inspirat a seguir endavant en els moments més durs», explica.
Ferreira es va criar en una llar on li deien que per a una dona el més important era aprendre a cuinar, netejar i ser una bona esposa. «Quan mostrava curiositat per alguna cosa o deia que volia estudiar em pegaven», explica. La pressió per ser «la dona perfecta» la va abocar a una relació abusiva quan encara era molt jove. Va aconseguir escapar-se d’aquella situació, però la seva família li va donar l’esquena. Llavors va decidir emigrar als EUA per buscar una vida millor. I sobretot, d’un lloc on satisfer els seus somnis d’aprendre.
Va arribar a Nova York quan només tenia 17 anys. I de cop, fins i tot sent una nena, es va veure sola a la Gran Poma. «Vaig acabar vivint als carrers de Manhattan. Durant el dia feia el que podia per estudiar i buscar-me la vida. A la nit dormia amagada darrere d’una columna del pont. O als vagons del tren, despertant-me cada hora per canviar-me de lloc per por de ser violada o arrestada», relata. «En els moments més durs mirava la Lluna i em distreia pensant com podia ser», diu.
Cuidar avis
Un dia, mentre dormia a la intempèrie, es va posar a fullejar un dels diaris amb el qual es tapava. Allà va trobar un anunci en el qual buscaven cuidadors per a persones grans i malaltes. Es va arreglar en un lavabo públic, va anar a l’entrevista i, contra tot pronòstic, va aconseguir la feina. «M’arreglava als lavabos públics i m’alleujava pensar que a la feina havia de portar uniforme, perquè amb prou feines tenia roba», explica. «Era una feina dura i precària, però em va ajudar a estalviar diners», afegeix.
Amb uns quants estalvis, Ferreira va reunir el necessari per matricular-se en una universitat. Va començar així els seus estudis en astronomia i ciències planetàries. Durant un temps, va compaginar estudis i feina fins que va aconseguir graduar-se. Tot semblava anar pel bon camí fins que un dia, mentre tornava de la feina, un cotxe la va atropellar. Durant els exàmens mèdics també li van detectar cèl·lules cancerígenes i allà va haver de començar un tractament oncològic.
La història d’aquesta jove va començar a millorar quan va aconseguir una prestigiosa beca a la NASA. El departament de comunicació, sota la formació de Wade Sisler, Thomas Zurbuchen i l’espanyola María José Viñas, la va fitxar durant uns mesos per ajudar amb la divulgació de les primeres imatges del telescopi James Webb.
Ara, des de Nova York, Ferreira treballa en un grup d’investigació dedicat a l’estudi de meteorits. Segueix en tractament oncològic i, amb l’esperança que la caracteritza, confia a superar-lo aviat per incorporar-se a projectes més ambiciosos. Mentrestant, usa el seu altaveu per explicar la seva història i fer activisme.
