El 28 d’octubre del 82, Felipe González va esperar la confirmació. El PSOE havia guanyat les terceres eleccions amb no només majoria absoluta, sinó amb 202 escons. Una mica més de 10 milions de vots, el 48,1% del total. Gairebé un de cada dos votants. Quaranta anys després, encara no s’ha repetit un fenomen semblant. Va ser una nit històrica. L’esquerra arribava al poder i els socialistes tenien una molt còmoda majoria. I per a Felipe era la meta d’una llarga marxa iniciada feia molts anys (als seixanta) en plena clandestinitat. Per al PSOE -a qui la dreta i els prepotents comunistes tant havien menyspreat-, una revenja.
També va ser històrica perquè el PSOE a la República mai va tenir tant suport i els presidents socialistes -Francisco Largo Caballero i Juan Negrín- ho van ser ja a la Guerra Civil. Però aquell 28-O ningú pensava ni en la República ni en el passat. El futur era d’un PSOE jove -que s’havia enfrontat al de l’exili- i l’aposta era per una socialdemocràcia espanyola a l’europea en una monarquia constitucional.
La primera victòria
Però el 82 no va ser fruit d’un dia. Felipe González ja va tenir una primera victòria en les primeres eleccions del 77. Va guanyar la Unió de Centre Democràtic (UCD) -una coalició de pragmàtics del franquisme que havien enterrat la dictadura i de polítics moderats de l’oposició- amb el 34% dels vots i 165 diputats, però el PSOE havia escombrat tots els altres partits amb el 29% dels vots i 118 escons. El mític PCE de Santiago Carrillo es va quedar, malgrat l’eurocomunisme que el desmarcava de l’URSS, en el 9,3% dels vots i 20 diputats. La batalla per l’hegemonia de l’esquerra havia acabat.
Les raons del resultat del 77 van ser diverses. Una, el carisma de Felipe González, que amb les seves americanes de pana -quan ja no era l’Isidoro clandestí- havia conquerit el lideratge del socialisme de l’interior. Una altra, el gran suport del socialisme europeu, patent en la participació de Willy Brandt i François Mitterrand en el primer congrés del PSOE a l’interior el 1976. I anant al fons, en l’afany de l’SPD alemany de Hans Matthofer, diputat per Frankfurt, que viatjava molt a Espanya i que va apostar pel PSOE de l’interior i per Felipe González, a qui va definir com a pragmàtic davant els «carcamals» de l’exili.
Finalment, va ser també una conseqüència del fet que Felipe González i Alfonso Guerra van fer un intens treball per integrar molts grups socialistes que, durant el franquisme, havien nascut dispersos. Existia fins i tot una Federació de Partits Socialistes (en formava part la Convergència Socialista de Madrid) amb els quals van anar negociant un a un. Però el més emblemàtic -va mostrar gran pragmatisme- va ser el difícil acord amb el socialisme català de Joan Reventós, que ja havia fundat el PSC. El PSOE es va presentar en coalició amb el PSC com Socialistes de Catalunya. I amb 15 diputats van guanyar el PSUC i Jordi Pujol.
Després va venir l’elaboració de la Constitució del 78, que va ser possible per un pacte molt ampli que anava de mitja AP (la de Manuel Fraga i no la de José María Aznar), a l’UCD, el PSOE, el PCE, la Minoria Catalana (Jordi Pujol i Miquel Roca) i gairebé el PNB. I el PSOE va continuar ampliant la seva base en integrar el PSP del professor Enrique Tierno Galván, que el 77 va treure sis escons i que durant el franquisme va disputar al PSOE la marca socialista.
Decepció al 79
Però els resultats de les segones eleccions, les de març del 79, van ser inferiors a l’esperat. Malgrat la integració de Tierno, el PSOE només va pujar un 1% i tres diputats, els mateixos que l’UCD, que va mantenir el seu 34%. Suarez havia sigut més resilient de l’esperat. Per què? Per a Felipe, perquè el PSOE no havia acabat de sortir de la seva zona de confort. El 1959 l’SPD, sota la direcció de Brandt i per ampliar el seu espai, va abjurar en el famós congrés de Bad-Godesberg de la doctrina marxista i de ser només un partit obrer. Calia fer com els alemanys i en el congrés de maig del 79 -confortat per la victòria de Galván a Madrid i Narcís Serra a Barcelona- Felipe va proposar que el PSOE renunciés al marxisme. Però va ser derrotat per una conjunció d’enemics de l’heretgia i Felipe, enmig de la sorpresa i la consternació general, va dimitir.
Però el PSOE necessitava Felipe i en el congrés extraordinari de setembre del mateix any, Felipe, acompanyat de Guerra no ja com a secretari d’organització sinó com a vicesecretari general, va tornar per la porta gran. La dimissió per coherència amb les seves idees i el seu retorn triomfal van engrandir la seva imatge com un polític tant socialista com ferm i moderat. El partit no li va pujar a les barbes i el tàndem Felipe-Guerra va augmentar el seu control. Davant una UCD de diversos clans i famílies, tenien menys currículum i experiència, però més unitat.
Moció de censura i dimissió
Després, el maig del 80 i amb una UCD cada dia més dividida, el PSOE va presentar una moció de censura a Adolfo Suárez. No la va guanyar, però Felipe sí que va augmentar la seva imatge de possible president. I Ernest Lluch parlant en nom del socialisme català -que tenia grup propi- i Carlos Solchaga, del basc, van donar-li credibilitat. Per contra, Adolfo Suárez, que no era bon parlamentari i cada vegada era més criticat per la dreta d’UCD, va quedar tocat.
El febrer del 81, Suárez -pressionat per la dreta i algun poder fàctic- va dimitir com a president amb l’enigmàtica frase de «perquè la democràcia no sigui només un parèntesi en la història d’Espanya». Després va venir el malson del cop de Tejero del 23-F i Leopoldo Calvo Sotelo, un conservador temperat, va ser investit president. Però l’UCD ja era una olla de grills i Calvo Sotelo va saber que no tenia futur (el democristià Landelino Lavilla es postulava com a salvador) i va decidir fer el que creia adequat, demanar l’ingrés a l’OTAN.
Va ser una decisió valenta i -després s’ha vist- correcta, però impopular perquè a Espanya hi havia molt antiamericanisme pel suport molt recent a la dictadura. I Felipe i el PSOE van decidir liderar i capitalitzar la campanya contra l’OTAN. Es van equivocar? Crec que Felipe pensa avui que sí, però Gregorio Morán, agut historiador del PCE i biògraf de Suárez, creu que va ser l’estocada mortal a Santiago Carrillo, al qual van treure una possible bandera. I en les següents eleccions el PCE va obtenir només quatre escons.
Però la dreta, amb més instint que projecte, volia manar. Suárez se’n va anar de la UCD i Calvo Sotelo ja havia complert la seva funció. El país anhelava canvi i alhora estabilitat perquè el sotrac pel cop d’Estat -i el judici als colpistes- havia sigut molt fort. I Felipe, després d’agradar tota l’esquerra amb la campanya de l’OTAN, va fer una picada d’ullet al centre en pactar amb el petit Partit d’Acció Democràtica (PAD) de Francisco Fernández Ordoñez, que havia sigut ministre d’Hisenda de Suárez i va fer la reforma fiscal.
Idees i frases
Així va arribar a la campanya del 82 amb la UCD dividida i debilitada, l’AP de Fraga aconseguint vots a la dreta i Felipe González com a candidat garant del canvi tranquil a l’europea. Va condensar el seu missatge electoral en una frase suau però contundent: «Perquè Espanya funcioni». Felipe sempre formula bé les seves idees amb frases que diuen més del que sembla.
I la meitat dels espanyols el van creure. El PSOE va treure 202 diputats, la dreta de Fraga va pujar molt, però amb el 26% es va quedar 22 punts per sota dels socialistes i les restes de l’UCD, amb Lavilla al capdavant, van treure el 6,7% i 11 escons. Suárez, en hores baixes, va patir una catàstrofe, el 2,8% dels vots i 2 diputats. Va ser una amarga derrota per a una dreta incapaç de ser un partit europeu com la CDU alemanya o els gaullistes francesos.
Espanya, sota Felipe, va iniciar una nova etapa amb Alfonso Guerra a la vicepresidència per a tot i el seu altre amic, Miguel Boyer, un social-liberal, al comandament de l’economia. Un triangle tan brillant com complicat que va acabar en la soledat de Felipe.
