El metro de Caracas s’assembla a una caricatura de les instal·lacions que, el 1983, es van inaugurar amb la promesa d’una Veneçuela pròspera, moderna i saudita. Els vagons estan completament deteriorats, són carcasses rodants. Les escales mecàniques no funcionen. Dies enrere, els usuaris del servei van haver d’abandonar els vagons per un tall de llum. Van caminar sobre els rails a les palpentes fins a l’estació més propera. Els infortunis al metro no només ofereixen mirades malenconioses d’aquells que el van conèixer en el millor moment.
El record és doblement pertorbador. Als anys 80, quan tot semblava estar per fer-se -les aparences eren llavors d’un país desigual on es cuinaven les convulsions que van donar origen al chavisme-, Nicolás Maduro era un xofer d’aquells trens i sindicalista loquaç d’un partit menor. Quatre dècades més tard, Maduro no només és president: ja no se’l considera un pària internacional, la representació de tots els mals terrenals. Als ulls del món ha ressorgit com un interlocutor vàlid, fins i tot subreptíciament per als Estats Units, el Govern del qual ha atorgat una llicència que autoritza la petroliera Chevron a reprendre operacions limitades d’extracció de petroli a Veneçuela, un primer pas cap a un aixecament progressiu de les sancions.
La pirueta política que li ha estès un mantell de respectabilitat relativa ha estat fruit d’una combinació de factors: la invasió russa a Ucraïna, amb el seu efecte a l’economia global, el gir progressista a Sud-amèrica i el fracàs opositor. Les denúncies de greus violacions dels drets humans han quedat com una incòmoda nota al peu de pàgina. Igual que el desastre migratori o la pobresa extrema. Mentrestant, l’ex xofer condueix amb mà fèrria un país amb una estació final incerta. El perill de deriva està latent en un país que ha perdut el 75% del PIB des del 2013 i l’economia del qual ha començat a recuperar-se lentament.
La pobresa ha passat del 65,2% el 2021 al 50,5% aquest any, encara que la desigualtat ha continuat fent estralls (un 10% dels veneçolans és 70 vegades més ric que els més pobres). «La caiguda es va aturar per la dolarització de l’economia i l’alliberament dels preus», explica l’influent economista Luis Vicente León, director de la consultora Datanálisis, en conversa telefònica. La inflació, que va arribar al 130.060% fa quatre anys, seria el 2022 del 150%. «Els passatgers del tren estan feliços perquè no s’han estavellat», afegeix amb ironia, seguint la metàfora del metro.
A finals de gener del 2019, quan Juan Guaidó es va autoproclamar «president encarregat», amb el vistiplau de Donald Trump i nombrosos governs, l’oposició va suposar que Maduro tenia les hores comptades. Tot i això, les agulles del rellotge han acabat corrent a favor seu. Almenys és allò que creu l’oficialisme més recalcitrant. Una animació recent en 3D, realitzada a petició de Rafael Lacava, governador de l’Estat de Carabobo, presenta l’autoritat executiva amb els atributs d’un Avenger, una mena de superhome com el capità Amèrica o Thor, a un nivell equivalent a Hugo Chávez i Diego Maradona.
Una onada liberal
Aquesta apologia va indignar una filla de l’extint president, María Gabriela Chávez, que va reprovar la representació d’un pare convertit en un «grotesc» personatge. Però més enllà de la indignació filial, Maduro és per a alguns un superheroi perquè, més enllà del seu argot revolucionari, ha generat les condicions perquè una tènue onada liberal dinamitzi una vida de privacions generals. Va ser el «president obrer», com li agrada anomenar-se, qui va considerar una «benedicció» l’ús corrent de la moneda nord-americana al país. La proliferació de negocis amb mercaderies importades, el retorn de cert luxe sumptuari a una Caracas aclaparada pels efectes d’una doble calamitat -la pandèmia i el col·lapse econòmic-, així com la promesa de promoure zones econòmiques especials, sense intervenció estatal, són alguns dels indicis d’un canvi que s’opera sense que canviï res políticament.
El petit món dels beneficiats exhibeix els seus consums com a oripells. El dòlar és la barrera entre realitats materials. Uns tenen comptes a l’estranger o es nodreixen de l’ajuda dels seus familiars a l’exterior (les remeses, que van ser de 3.000 milions de dòlars anuals fins al 2021, s’han reduït a la meitat). Bona part de la població, mentrestant, està a l’altra banda de la frontera de les aspiracions: necessita l’ajuda estatal per a la subsistència i rep bosses d’aliments, té el transport subsidiat, encara que en una situació paupèrrima, i, a més, completa els seus magres salaris amb bons que lliura el Govern. «Hi ha zones de la capital on tot sembla estar com abans i altres regions de Veneçuela que s’acosten a Centreamèrica», assenyala León.
Maduro és també l’heroi de les Forces Armades que no només cogovernen: a més de llançar juraments de resistència a l’imperi, són gerents del procés d’acumulació bolivarià. Administren empreses públiques, porten endavant negocis privats en aliança amb l’Estat, que alhora controlen, i participen en activitats il·legals, entre elles el contraban fronterer de combustible i l’extracció d’or a l’anomenat Arc Miner de l’Orinoco. Els uniformats jugaran un paper vital en qualsevol procés en curs.
El Govern i l’oposició han tornat a les negociacions a Mèxic, amb el patrocini de Noruega i el suport de la UE. Jorge Rodríguez, l’actual autoritat de l’Assemblea Nacional (AN, Parlament) i cap de la delegació oficial, sosté que els acords recents establerts entre les parts suposen un «certificat de defunció de l’aventura» de Guaidó. Segons León, l’exdiputat ja no representa l’oposició, que intenta tornar a una estratègia col·legiada i vol «acabar amb la seva entelèquia».
Tot i això, el consultor estima que aquest dirigent té encara un rol perquè segueix sent la contrapart «formal» de Washington i pot ajudar a descongelar els actius a l’exterior en la seva condició d’eteri «Govern interí». La «presidència encarregada» és, segons el seu parer, una llicència que ha caducat. I si bé ja no serveix, «en tots els processos de transició hi ha alguna cosa pragmàtica i fins i tot cínica».
Com a part de la represa de les converses a Mèxic, en què intervé el sector de Guaidó en minoria, s’ha subscrit un acord que obre la porta a fons destinats a la crisi humanitària que seran administrats per l’ONU i, el que és més rellevant, s’han reactivat les operacions petrolieres de la nord-americana Chevron a Veneçuela. «Els avenços en les discussions a Mèxic van bé per a tothom. Els EUA poden fins i tot reduir els costos polítics interns de les seves mesures de més obertura cap a Caracas i les crítiques dels sectors més durs», considera León. Els contactes entre el Palau de Miraflores i la Casa Blanca havien donat fruits fa uns mesos amb l’intercanvi de presoners. Una missió de Joe Biden va visitar per part seva el Palau de Miraflores. La diplomàcia petroliera ha accelerat els enllaços.
L’estratègia duta a terme per Donald Trump per deposar Maduro només va provocar patiments als veneçolans. D’altra banda, els països que havien estat més proclius a acompanyar aquesta política d’hostilitat i de sancions han canviat de signe polític. Colòmbia, que durant la presidència d’Iván Duque va ser una peça central dels escacs de Trump, ara està governada per Gustavo Petro. Com a part d’aquestes noves relacions de força, Maduro ha estat convidat fins i tot a participar en les negociacions de pau entre l’estat colombià i l’ELN, l’última guerrilla que es manté activa en aquest país. Xile és presidit per Gabriel Boric. La imminent assumpció al Brasil de Luiz Inacio Lula da Silva ha ampliat la coalició regional favorable a una sortida negociada del conflicte veneçolà de la qual també fen ormen part Argentina i Mèxic.
L’oposició, tret dels sectors més radicals, ha abandonat les estratègies insurreccionals d’anys enrere. Li falta, encara, tenir un full de ruta comú per derrotar el madurisme a les presidencials del 2024.
Divisions en l’antimadurisme
El president ha ofert garanties electorals a canvi d’un aixecament complet de les sancions internacionals. Per als seus adversaris, aquesta exigència podria tornar a fer fracassar els avenços registrats en les últimes setmanes. Segons la revista Tal Cual, el problema de l’antimadurisme és la divisió entre els diferents vessants. Això li ha tret fins i tot suport internacional. En contraposició, un Govern d’escàs suport popular, amb menys d’un 25% d’adhesió, està més a prop d’«imposar les seves condicions» a la taula de negociacions.
Alguns analistes creuen que serà el petroli, com sempre, el que acabarà reordenant l’escenari, almenys mentre duri la guerra a Ucraïna i el mercat del cru estigui subjecte a restriccions d’efectes globals. La decisió del Departament del Tresor dels EUA que reintrodueix Chevron a Veneçuela permet preveure un creixement de la seva economia superior al 8% anual. Actualment, es produeixen entre 650.000 i 679.000 barrils diaris. La tornada de la petroliera nord-americana podria sumar a curt termini entre 150.000 i 200.000 barrils diaris addicionals.
«Veneçuela ha millorat i això ha generat una enorme capacitat ociosa que es pot recuperar, encara que amb costos brutals com la falta de competitivitat i la inflació», reconeix León. Tornar als ja crítics nivells de vida del 2013, quan el conflicte intern va escalar sense aturar-se, suposa una gesta pròpia dels Avengers de Marvel. «Per recuperar el que s’ha perdut s’hauria de créixer un 400%», afirma.
