La sanitat pública a Europa, en risc de col·lapse

La sanitat pública a Europa passa per moments d’extrema tensió, cosa que la converteix en una autèntica «bomba de rellotgeria» que podria portar fins i tot al «col·lapse del sistema de salut», en paraules de Hans Kluge, director general de l’OMS per a Europa. S’ha arribat a aquesta situació per diverses causes: l’envelliment tant de la població com del personal sanitari (en un terç dels països europeus almenys el 40% dels metges tenen més de 55 anys, segons dades de l’OMS), la manca de personal, que crea «deserts mèdics», els salaris baixos i les llargues jornades de treball, les retallades i la manca d’inversió.

La pandèmia de covid-19 ha acabat d’agreujar aquestes mancances, que han fet esclatar els professionals de la sanitat. Al Regne Unit, les infermeres s’han plantat per primera vegada en 100 anys. A Espanya, Madrid viu una vaga mèdica des de fa setmanes i a Catalunya hi ha una aturada sanitària convocada per als dies 25 i 26 de gener per denunciar la manca de recursos. Espanya gasta en sanitat pública per habitant 1.907 euros, un total de 90.317 milions, el 8% del PIB, segons l’última Estadística de Despesa Sanitària Pública corresponent al 2020. Segons aquesta llista, els països en «millor situació» són Alemanya i França, amb una inversió del 10,9% i 10,3%, respectivament.

Vagues al Regne Unit

Llistes d’espera cada cop més llargues, saturació dels serveis d’urgència, escassetat de llits i personal. La sanitat pública britànica (NHS) va ser un model al món, però ara pateix un deteriorament que alguns professionals consideren irreversible. Anys i anys sense prou recursos han desembocat en una crisi de dimensions mai vistes. A l’octubre eren més de set milions les persones esperant poder rebre tractament i gairebé tres milions les que han hagut d’esperar sis mesos per rebre’l. Una de les prioritats del Govern de Rishi Sunak és reduir aquestes llistes d’espera, que fins i tot estan afectant els malalts de càncer. El servei d’ambulàncies també està saturat amb esperes fins a 11 hores en alguns casos urgents. El personal es va declarar en vaga al desembre, igual que ho han fet les infermeres per primera vegada en més de 100 anys. Per al dia 11 hi ha prevista una nova vaga dels conductors d’ambulàncies i per als 18 i 19 de gener, una altra de les infermeres. Un gran problema és el que és deficient de l’assistència social, especialment per a la gent gran o persones amb necessitats especials. Un estudi recent va indicar que un de cada tres pacients hospitalitzats podria ser donat d’alta, però no és possible perquè no hi ha una casa o una residència on enviar-los. Begoña Arce

Manca de personal a França

Les protestes a la sanitat pública francesa són recurrents en els últims anys. Després de l’inici de la pandèmia de covid-19, l’estiu del 2020 el Govern va prometre un pla d’inversions de 19.000 milions d’euros en deu anys per als hospitals. Això va servir perquè les infermeres i infermers a França deixessin de ser dels pitjors pagats entre els països de l’OCDE i el seu sou se situés a la mitjana dels països desenvolupats. Tot i això, els centres sanitaris encara pateixen problemes per la falta de personal. Així ho demostra que prop d’un 20% dels llits als hospitals estan tancats per l’escassetat de personal.

Els hospitalsvan estar sota tensió l’any passat, tant per les onades de calor a l’estiu com per l’augment de casos de covid-19 o de bronquitis durant la tardor. De fet, col·lectius de professionals sanitaris demanen contractar 100.000 infermeres i infermers més per reforçar el sistema públic. Enric Bonet

Lògica privada a Alemanya

L’actual ministre federal de Sanitat alemany, el socialdemòcrata Karl Lauterbach, ha promès recentment una reforma integral del sistema sanitari del país que posi «en primer lloc» la medicina «en lloc de l’economia». Les paraules de Lauterbach catalitzen una crítica històrica: que la sanitat pública alemanya funciona cada vegada amb més lògica privada.

Els hospitals es financen a través del principi de tarifes; és a dir, reben diners de l’Estat segons la quantitat de casos tractats, sent algunes patologies més ben remunerades que d’altres. Això sovint genera un funcionament que persegueix augmentar la facturació per llit en lloc d’oferir un bon servei als pacients a través de les teràpies aplicades. I això genera a la ciutadania la sensació que no són pacients, sinó clients, quan acudeixen a un hospital públic o consultori d’un especialista (i amb una targeta d’una caixa de salut pública). «Hi ha una tendència a la medicina barata», argumenta Lauterbach.

A això cal sumar dos problemes més: la manca de personal mèdic i d’infermeria (un fenomen que, realment, afecta molts altres sectors laborals a causa de la crisi demogràfica) i l’insuficient finançament relacionat, de nou, amb el principi de pagament per tarifa. Durant la pandèmia, molts hospitals van deixar d’atendre determinades malalties menys greus de manera preventiva (per reduir el nombre de contagis amb covid). Ara hauran de tornar els diners que havien rebut de manera provisional per tractar aquests casos, cosa que generarà estretors financeres, segons adverteix la Societat Alemanya d’Hospitals (DKG). Andreu Jerez

Caos a urgències a Portugal

Les llargues esperes a les urgències dels hospitals portuguesos, especialment a la regió de Lisboa, han posat en peu de guerra els metges i infermers. Desenes de professionals han presentat la seva dimissió en les últimes setmanes a diversos hospitals del país per protestar contra la falta de personal i les baixes remuneracions. En alguns centres de la capital s’han arribat a registrar fins a 14 hores d’espera per als pacients urgents, un problema que se suma a les limitacions en serveis d’obstetrícia, que han obligat a tancar temporalment diversos centres en els darrers mesos.

El Govern portuguès ha activat un pla d’hivern per donar resposta a l’alta afluència a les urgències, a causa de l’augment de casos de grip i de covid. Una de les mesures ha estat ampliar els horaris d’atenció als centres de salut per intentar tractar els pacients amb símptomes més lleus. Una mesura que no satisfà els professionals, que adverteixen que l’atenció primària tampoc no té capacitat de resposta. Més d’un milió de portuguesos, el 10% de la població, no té un metge de família assignat.

El ministre de Salut lusità, Manuel Pizarro, que va substituir fa només uns mesos la dimitida Marta Temido, ha reconegut les mancances als centres de salut i ha demanat a la població que contacti per telèfon amb els serveis mèdics abans de desplaçar-se als hospitals. Pizarro també ha reconegut la possibilitat de col·laborar amb la sanitat privada per donar resposta a una eventual saturació dels hospitals públics els propers mesos. Lluc Font

Infrafinançament a Itàlia

A Itàlia, el sistema sanitari públic està sota una enorme pressió a causa de la pandèmia del coronavirus. En particular, els principals problemes que han quedat clarament evidenciats han estat una escassetat de llits als hospitals i un insuficient nombre de sanitaris i personal especialitzat al sector públic; tots fenòmens derivats, com a Espanya, de les retallades i de l’infrafinançament dels anys anteriors a la pandèmia.

Aquesta situació perdura en part actualment i preocupa de cara també a la grip, que ja ha emmalaltit més de tres milions d’italians. En paral·lel, continuen alarmant les xifres dels contagis per covid, especialment a Apúlia, regió del sud d’Itàlia que en aquests moments és considerada de risc alt. Irene Savio

«Burnout» a Bèlgica

El sistema de salut a Bèlgica, que està basat en una mena de copagament en què la sanitat no és cent per cent gratuïta, també pateix tensions a causa de la manca de personal sanitari suficient. Tot i que no hi ha la mateixa crispació que durant la primera onada de la covid, quan hi va haver nombroses mobilitzacions per l’escassetat d’infermers, particularment en l’àmbit de les cures intensives, i fins i tot per l’obligació de vacunar el personal sanitari, la càrrega de treball continua disparada per la doble afluència de pacients -de covid i altres malalties- i la síndrome de «burnout» (desgast professional) i l’absentisme laboral, sense que hi hagi hagut contractació de reforços als hospitals. Una fatiga que també pateixen els metges de família, la càrrega de treball dels quals també ha augmentat per alleujar la pressió als hospitals. Segons un informe publicat pel centre federal d’experts de cures sanitàries, la situació general ja era crítica abans de la pandèmia i la covid no ha fet res més que agreujar-la en un país que destina poc més del 10% del PIB a sanitat. Silvia Martínez

La primària a Espanya

La pandèmia de covid-19 ha visibilitzat les mancances de la sanitat pública d’Espanya, una dels millors del món. Continua estant entre les més ben considerades, però el seu prestigi ha decaigut en els darrers anys. El principal problema és que falten metges i infermeres: molts se’n van a l’estranger buscant millors condicions laborals. Però, a més, hi ha tota una generació de sanitaris «boomers» que s’està jubilant i que no podrà ser coberta (a Catalunya es jubilaran 9.000 metges la propera dècada).

Aquest dimecres, els metges catalans negocien amb la conselleria de Salut en un intent d'evitar la vaga del 25 i 26 de gener

L’any passat, les massives manifestacions ciutadanes a Madrid (després de la decisió del govern d’Ayuso de reobrir 80 centres d’urgències extrahospitalàries sense planificació ni personal suficient) van empènyer altres comunitats a mobilitzar-se. Per exemple, a Catalunya, els metges de la sanitat pública, tant d’hospitals com de l’atenció primària, aniran a la vaga el 25 i 26 de gener. Denuncien extenuants jornades laborals (són pocs sanitaris per a molts malalts) que els fan témer per la seguretat del pacient, males condicions laborals i un excés de burocràcia.

La més perjudicada és l’atenció primària, la «germana pobra» del sistema sanitari públic però a les esquenes de la qual ha recaigut el principal pes de la pandèmia. El conseller de Salut català, Manel Balcells, ha promès que, «d’aquí a dos o tres anys», la primària rebrà el 25% del pressupost total del departament, tal com recomana l’OMS. Actualment rep el 17%. L’any passat a Espanya, un total de 71 places MIR de medicina de família i comunitària van quedar sense cobrir, a causa de la sobrecàrrega laboral i de les millors condicions laborals que es viu als centres de salut. Tot això mentre falten metges de família. La precarietat es tradueix en esperes de fins a un mes per accedir al metge de capçalera a ciutats com Barcelona.

A més, l’augment de trastorns mentals a causa de la pandèmia també ha visibilitzat la manca de psiquiatres i psicòlegs a la sanitat pública. Són pocs especialistes de salut mental atenent una notable pujada de trastorns de la conducta alimentària (TCA) o intents de suïcidi, especialment a la població infanto-juvenil. Un exemple: a la unitat especialitat a TCA de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, de referència per a tot el Barcelonès, només hi treballen una psiquiatra a jornada completa, una altra a mitja jornada i un psicòleg a jornada completa. Un psicòleg i una psiquiatra i mitja per tractar uns 225 pacients a l’any. Beatriz Pérez

Subscriu-te per seguir llegint