La Xina impulsa la construcció d’una alternativa a l’arquitectura d’aliances occidental

Ha arribat el frenesí a la diplomàcia xinesa després dels anys d’aïllament per la covid. Va apadrinar la reobertura d’ambaixades entre l’Iran i l’Aràbia Saudita, va proposar un pla de pau per a Ucraïna i ha rebut dels rebels birmans la petició que mediï en la guerra de Birmània. El seu inèdit rol com a pacificadora d’un món convuls descansa en la influència que li ha procurat la seva economia i proposa una alternativa a l’arquitectura tradicional d’aliances sorgida després de la Segona Guerra Mundial.

No és un canvi irrellevant. La Xina havia limitat fins ara la seva expansió al comerç i el seu principi de no-intervenció en afers aliens vertebra la seva diplomàcia. Tampoc serà harmoniós. La seva accentuada empremta al tauler global provoca els lògics recels en els quals en veuen la seva minvada. Washington li ha negat el paper de mediador a Ucraïna per la seva proximitat a Moscou i ha menyspreat l’acord saudita-iranià perquè «ja negociaven abans» que aparegués Pequín.

La Xina proposa una nova narrativa davant la insistència en la democràcia amb què els Estats Units busquen adhesions. L’exercici xinès com a potència responsable descansa en el desenvolupament econòmic, la millora de les condicions de vida i el respecte a les variades circumstàncies nacionals. El discurs cala al món amb escassetats, apartat de les cuines del poder global i que ha vist Occident recórrer amb freqüència a la via militar. La Xina recorda que molts països asiàtics i africans no van participar en la creació dels estaments de l’ONU i lidera la campanya del Sud Global per adequar-los a les noves realitats econòmiques i geopolítiques. Les regles que Occident exigeix complir, aclareix la Xina, són les seves regles.

Iniciativa de Xi Jinping

El salt a l’arena va ser suggerit per l’expresident Hu Jintao amb aquella «comunitat amb un destí comú» que va esmentar el 2012, però l’impuls ha arribat amb la Iniciativa de Seguretat Global (ISC) del seu successor, Xi Jinping. L’enunciat és una col·lecció de vaguetats sobre la pau i el desenvolupament global. Xi s’ha esforçat més a aclarir el que no és que el que és. No és la imposició dels valors propis per la força ni el camí de colonització i saquejos d’altres països hegemònics, ha repetit.

El Pròxim Orient resumeix el canvi. La Xina va evitar durant dècades aquest vesper sota la tradicional influència de Washington i Moscou. El president nord-americà, Joe Biden, va demanar a iranians i saudites que negociessin el 2021 i un any després va instar el Consell de Cooperació del Golf que s’alineés amb Israel per frenar Teheran. L’Iran i l’Aràbia Saudita van donar l’esquena als Estats Units i van recórrer a Pequín com a garant de l’acord per una raó elemental: la Xina és el comprador més destacat del seu petroli i van entendre que l’altra part no voldria menysprear-la. Els països que tenen la Xina com a principal soci comercial són més del doble que els que tenen els Estats Units. La tendència s’accentua amb rapidesa a mesura que el comerç continuarà millorant les intervencions xineses.

En la seva estratègia són fonamentals els organismes internacionals paral·lels a l’ordre tradicional. L’Iran ingressarà a l’Organització de Cooperació de Xangai, un ens apadrinat per Pequín que busca la seguretat i la pau a l’Àsia. Va ser fundada fa 20 anys i compta amb la Xina, Rússia, diverses repúbliques centreasiàtiques, l’Índia i el Pakistan. Pequín també recolza l’entrada de l’Iran i l’Argentina als BRICS (Brasil, Rússia, l’Índia, Sud-àfrica i la Xina), el grup de països en vies de desenvolupament que ja suma el 40% de la població global. Xi va demanar en la cimera del juny que col·laboressin amb l’ISC per «portar més estabilitat i energia positiva al món».

Els obstacles

«La Xina formarà part d’un món multipolar i serà una alternativa tot i que no reemplaçarà el sistema d’aliances liderat pels Estats Units [...]. Aquesta alternativa es podrà produir a llarg termini però encara s’enfronta a molts obstacles», assenyala Stanley Rosen, professor de Ciència Política a l’Institut Estats Units-Xina de la Universitat de South Carolina. L’anglès i el dòlar manen al món, l’auge de la Xina genera suspicàcies i el seu cos diplomàtic no té experiència en la mediació.

El món és un lloc més perillós, acorden Pequín i Washington. Les discrepàncies arriben després. Biden ha assenyalat la Xina com «l’amenaça més seriosa a l’ordre internacional a llarg termini» i Pequín acusa els Estats Units de «desestabilitzar» el món amb les seves aliances militars i l’assetjament dels que entén com a rivals. La Xina és una potència responsable amb la pau i el desenvolupament global o un perill per al món lliure, segons les fonts.

La narrativa de democràcies contra autocràcies que repeteix Washington, continua Rosen, «té una eficàcia relativa a molts països del Sud Global i en alguns dels BRICS com Rússia i Sud-àfrica». «La Xina ha invertit molts diners i ha fet bé les coses a l’Àfrica tot i que les enquestes mostren un suport semblant a Pequín i Washington. El suport varia segons els països. Molts líders africans volen tenir bones relacions amb tots dos. La Xina ha tingut més èxit que els Estats Units al Pròxim Orient però ha aïllat l’Índia».

En un parell de mesos hauran passat per Pequín els presidents d’Alemanya, Espanya, França i el Brasil. El llistat estableix que la Xina no pretén trencar l’ordre vigent sinó completar-lo, accelerar el trànsit del món unipolar al multipolar i donar-li més veu als que la tenen escassa. «El món està experimentant canvis que no s’havien vist en més de 100 anys», ha dit Xi aquesta setmana a Moscou.