Fidels d’algunes confessions religioses lamenten no disposar d’espais adequats

Els enterraments de caràcter religiós continuen sent una de les formes més escollides, i el que més es practica segueix sent el ritu catòlic; tanmateix, la diversitat cultural i religiosa del país fa que els rituals funeraris d’altres confessions siguin cada cop més demandats.

El maig d’aquest any, el 52,8% dels espanyols es declara catòlic, segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), que distingeix entre practicants (17,3%) i no practicants (35,5%). En la tradició catòlica, el funeral es divideix en tres parts ben diferenciades: el vetllatori, la missa i la inhumació o cremació. El costum de vetllar la persona difunta continua vigent, tot i que la tradició de fer-ho al domicili -sobretot en l’àmbit rural- s’ha substituït pel tanatori, on el difunt sol romandre 24 hores, el temps que estableix la llei perquè una persona sigui inhumada. La missa sol oficiar-se a les esglésies de la parròquia o a la capella dels tanatoris, on també es realitzen les cremacions, que s’han convertit en l’opció majoritària. Ja al cementiri se celebra la inhumació, que pot fer-se tant amb el cos com amb les cendres.

Evangèlics o protestants

Segons l’Observatori del Pluralisme Religiós, la confessió evangèlica, amb 4.920 llocs de culte distribuïts en 997 municipis espanyoles, és la segona confessió religiosa per darrere de l’Església Catòlica, amb més de 22.000, i per davant de musulmans i jueus, amb 1.957 i 46 llocs de culte, respectivament.

En el protestantisme i l’evangelicalisme, no existeixen ritus funeraris estrictament obligatoris ni uniformes, tot i que sí hi ha tradicions comunes que donen forma a la commemoració de l’enterrament. El servei fúnebre sol realitzar-se en una església, funerària o cementiri; se centra en la lectura de l’Escriptura, la pregària, el cant i un breu missatge bíblic; s’evita l’ús d’imatges, espelmes, encens o símbols considerats «ritualistes» per influència catòlica, i es prefereix un to sobri i esperançador, «evitant tant la teatralitat com l’excés de tristesa», explica un portaveu de Federe, l’entitat que agrupa gran part de la comunitat evangèlica. Fins al Concili Vaticà II, els cristians protestants no podien ser enterrats dins dels cementiris perquè eren «només per a catòlics». Des de Ferede denuncien que actualment es troben amb problemes en alguns tanatoris per celebrar els seus actes funeraris en condicions de dignitat i igualtat, ja que «l’únic espai digne» per a la celebració d’un funeral és una capella catòlica, i se’n nega l’ús a altres confessions.

Ritu musulmà

A Espanya, la comunitat musulmana ja suma més de dos milions i mig de persones, tot i que no sempre poden acomiadar els seus éssers estimats segons les creences de l’Islam. Fa anys que reivindiquen el dret a tenir parcel·les reservades en cementiris municipals, tal com fixa l’acord entre l’Estat i la Comissió Islàmica d’Espanya. Només en 35 cementiris -la majoria a Andalusia i Catalunya- hi ha àrees per a aquestes inhumacions.

Ritu jueu

Al voltant de 70.000 persones integren la comunitat jueva a Espanya, on existeixen cementiris jueus en una desena de ciutats: Madrid, Barcelona, Sevilla, Màlaga, Melilla, Ceuta, Palma de Mallorca, València, Benidorm (Alacant) i La Línea de la Concepción.

Els rituals funeraris es basen en preceptes recollits a la Torà i estan profundament influenciats per la tradició, segons ha explicat el gran rabí d’Espanya i jutge de la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya, Isaac Cohen, que ha incidit en la creença de la continuïtat de l’ànima més enllà de la mort, d’aquí la prohibició d’incinerar els cossos.

L’enterrament es duu a terme amb la màxima celeritat possible en una cerimònia carregada de simbolisme . Després del sepeli, comença un període de dol que va des dels 7 primers dies de dol rigorós fins als 12 mesos.