L’adolescència dispara el ‘burnout’ en les mares: “No és que et cremis, és que vius en un forn”

Després d’una primera infància més dura del que sovint s’explica, amb infinites nits de son interromput o inexistent i una lluita diària per educar i formar els fills, arriba l’adolescència i totes les etapes anteriors semblen una broma. D’un dia per l’altre, deixen de ser nens. «Conviure amb un adolescent és conviure amb una atmosfera radioactiva», assegura, amb humor, el psicòleg i educador Jaume Funes, que fa dècades que divulga i escriu sobre la pubertat, una etapa vital crucial que sol coincidir amb l’entrada a l’ESO i que dispara en moltes famílies —sobretot en les mares, que continuen carregant amb la cura logística i emocional dels fills— el fenomen del burnout.

L’estrès crònic, el desgast i l’esgotament emocional no són exclusius del món laboral, sinó que també s’estenen a les llars. Un estudi recent elaborat per l’organització Make Mothers Matter entre 10.000 mares d’11 països de la UE assegura que el burnout afecta el 21 % de les mares espanyoles, davant del 18 % de les europees. Gairebé la meitat de les enquestades tenen més de 40 anys, una època en què se sol buscar «pau biològica i social», en paraules de Funes. L’adolescència dels fills, la por que alguna cosa “es faci malbé” en la seva vida i la incertesa davant noves preocupacions (xarxes socials, alcohol, amistats, estudis…) impedeixen aquesta estabilitat desitjada. «No és que et cremis pel burnout, és que vius en un forn», bromeja el psicòleg.

L’adolescència és una etapa molt exigent a casa, ja que el desenvolupament biològic dels joves fa que s’allunyin dels progenitors, fins i tot els rebutgin, per convertir els iguals (els amics) en una tribu sagrada que els genera oxitocina, l’“hormona del benestar”. «Moltes mares ho veuen com una pèrdua de respecte i no és així. Hem après que el conflicte és dolent. Són crits, silencis incòmodes i baralles. Però el conflicte és, senzillament, una manera de comunicar necessitats, les teves i les seves. Ens resulta incòmode sostenir l’enuig dels fills i fugim del conflicte. Però no ho hauríem de fer», assegura l’educadora Diana Al Azem, que acaba de publicar Madres quemadas, cómo cuidar sin arder en silencio.

Sobreexigència autoimposada

Segons Al Azem, les mares es cremen perquè, en part, són incapaces de deixar enrere la sobreexigència que s’han imposat des de la primera infància. «Volem que els nostres fills siguin els més guapos, els que mengen millor i els que treuen millors notes. Sembla que tot això ens dona més valor com a mares. Si els nostres fills freguen la perfecció, som les millors mares del món», critica. Aquesta autoexigència porta a pensar que cal preparar menjars saludables, tenir les emocions molt regulades, mantenir la casa ordenada, gaudir d’una relació de parella feliç, tenir un cos estupend i una vida social activa. «És impossible complir una llista així», conclou. El valor com a mare tampoc depèn de l’aplaudiment dels fills, cosa que precisament escasseja a l’adolescència.

Perimenopausa i còctel hormonal

La pubertat i els conflictes continus fan augmentar el burnout maternal en moltes dones, que a més viuen el seu propi còctel hormonal per la perimenopausa o la menopausa. «La baixada d’estrògens també fa baixar la paciència», afegeix Al Azem. Rendirse no és una opció, perquè la connexió emocional amb els adolescents és fonamental. «S’ha demostrat que és un factor protector davant trastorns mentals i conductes de risc, com el consum de drogues», explica la mestra i psicopedagoga Sonia Iglesias.

L’escorça prefrontal del cervell —la part amb què prenem decisions i controlem els impulsos— triga més a madurar que el sistema límbic, el “regne de les emocions”, que durant la pubertat funciona a ple rendiment, entre altres motius per les hormones. Amb un cervell encara immadur, els adolescents practiquen una forma de vida que exaspera els adults. «Se’n diu presentisme», explica el professor Jordi Nomen, que afegeix que els joves viuen la vida amb passió i sense considerar els riscos.

La infància s’acaba cap als 11 o 12 anys (coincidint amb l’entrada a secundària) i a partir dels 13 apareix l’adolescència, que teòricament acaba cap al final de l’ESO i l’inici del batxillerat (16-17 anys). «Tens dret a desesperar-te, però la pubertat no és idíl·lica. Toca que els teus fills et treguin de polleguera», recorda Funes, que recomana als pares recordar la seva pròpia adolescència. «Cal tenir una mirada comprensiva. Pretendre ser el seu col·lega és absurd. El que cal és entendre’ls, no justificar-los».

Prevenir i curar

Al Azem insisteix que el burnout maternal es pot prevenir, però cal entendre bé la pubertat. «Quants llibres tenen les mares sobre part, lactància, alimentació o son. Arriba l’adolescència i pensem que la feina ja està feta. Però no, també és una etapa que requereix compromís i informació».

Els especialistes coincideixen que els adolescents no són l’enemic, sinó que travessen un període ple d’inseguretats. «No cal sobreviure a l’adolescència, sinó travessar-la amb empatia, comprensió i obertura», explica Iglesias, «i també amb línies vermelles», afegeix Al Azem.

Entre les receptes per “curar” el desgast hi ha l’autocura i el suport d’altres progenitors que passen pel mateix. L’autocura no és només tenir temps lliure per sortir, sinó petits moments quotidians en què simplement pares. «Per exemple, gaudir d’una dutxa calenta, però sense aprofitar per netejar les mampares», conclou.