Què seria l’OTAN sense els Estats Units? Les previsibles conseqüències de les amenaces de Trump

Una altra vegada Donald Trump fa tremolar els fonaments de la fins ara més poderosa unió militar del planeta, però aquesta vegada ho fa amb l’amenaça més directa i sorollosa de totes les que ha formulat sobre trencar l’acord històric que des de fa gairebé 77 anys uneix la defensa dels Estats Units amb la dels seus aliats, actualment 31. I, si bé l’OTAN no és precisament un entramat que es pugui dissoldre d’un cop de ploma ni per un sol dirigent polític, l’actitud expressada pel mandatari del principal país membre ja suposa de facto provocar un coma a l’aliança.

Al llarg de la tarda de dimecres, en les hores prèvies a la intervenció urbi et orbi del contrariat inquilí de la Casa Blanca, circulava entre els militars espanyols, com una tassa de til·la, un retall d’una llei federal nord-americana: la NDAA 2024, o Llei d’Autorització de Defensa Nacional promulgada per a aquell exercici fiscal. Aquesta llei, aprovada per les cambres nord-americanes quan Joe Biden era el president, conté un article no modificat fins ara: és l’anomenada Secció 1250A. El seu contingut: el president dels EUA “no suspendrà, acabarà, denunciarà ni retirarà els Estats Units del Tractat de l’Atlàntic Nord” si abans no ho aproven dos terços del Senat i amb una llei aprovada prèviament per majoria al Congrés. Trump no té aquestes majories ni, en el seu punt més baix de popularitat, indicis de poder-les reunir.

Tanmateix, per a alguns dels militars consultats el mal ja està fet. No és tant que hagi demolït l’organització retirant-ne el principal contribuent, sinó el missatge que transmet. L’almirall retirat Juan Rodríguez Garat, que va ser cap de la Flota, creu que “per desgràcia, el mal que pot fer el verí que Trump està injectant amb les seves acusacions als pobles de totes dues bandes de l’oceà”.

De nou el tòxic de la recança entre els socis, que porta a plantejar-se com una possibilitat allò fins ara impensable: què seria l’OTAN sense els Estats Units.

Sense ogives nuclears...

A qualsevol expert d’uniforme a qui se li pregunta li continua semblant inconcebible una OTAN sense els Estats Units. Però, encara més que per la poda econòmica incompatible amb la vida que patiria l’organització, per la pèrdua de tres capacitats militars clau en què Europa i el Canadà encara no tenen prou autonomia: comandament i control, intel·ligència de satèl·lits i, sobretot, dissuasió nuclear.

La primera mancança fa referència a sistemes tecnològics, cibernètics, de fixació d’objectius i de comunicacions, i al personal que els opera, que fan possible la presa de decisions ràpida i eficaç del comandament al camp de batalla. La segona al·ludeix a un esglaó encara insalvable per a Europa en la capacitat de veure i interpretar la superfície terrestre des de l’espai, fonamental per saber com evolucionen les amenaces exteriors, com es mouen els exèrcits, on emplacen les seves bateries de míssils, on amaguen els seus avions i on aquarteren les seves unitats cuirassades. I la tercera...

La dissuasió nuclear és un dels capítols més cars de l’arquitectura de seguretat occidental. Els Estats Units són posseïdors d’unes 5.000 ogives nuclears. Els seus aliats hi posen una part dels diners a través del NSIP, el programa d’inversió en infraestructures crítiques de la defensa (del qual Espanya és el setè contribuent, segons la comptabilitat de l’Aliança Atlàntica, però també un dels principals beneficiaris).

... la guerra és més a prop

Una dita molt estesa ha circulat amb fortuna des que va començar la invasió russa d’Ucraïna. És aquella que sosté que si Ucraïna pateix el seu actual estat de calamitat és perquè en el seu dia va retornar a Rússia la seva part de l’arsenal nuclear soviètic, despullant-se del seu principal element de dissuasió.

L’OTAN es va fundar com una entesa de democràcies davant el mur de l’URSS, i va reforçar la seva unitat en els primers compassos de la guerra llançada per l’exagent d’intel·ligència soviètic Vladímir Putin. Una OTAN sense els Estats Units no tindria prou poder nuclear i, per tant, tampoc el seu principal element de convicció per dissuadir el Kremlin, que emmagatzema 6.000 armes nuclears.

No és només una qüestió d’arsenal, també ho és de determinació. Ho explica un oficial en actiu de molt alt nivell que assessora al Ministeri de Defensa: “La dissuasió que l’OTAN proporciona depèn molt de la percepció d’unitat, i els missatges de Trump li estan fent molt de mal”.

En aquest sentit, veu “més probable” una guerra a Europa provocada per un atac de la Rússia de Putin sense els EUA dins la coalició militar occidental. Ara Rússia està esgotada per l’esforç —en vides i en recursos materials— que li suposa Ucraïna, “però, si percep feblesa, intentarà aprofitar-la, potser d’aquí a uns anys”, estima aquesta font.

El seu col·lega i general de Divisió d’Artilleria retirat Alfredo Sanz assenyala fins i tot, en aquest escenari hipotètic, un punt d’erupció d’una nova guerra a Europa: Narva, enclavament fronterer d’Estònia, de majoria russòfila, “que podria ser el pròxim Donbàs”.

En aquest escenari d’una OTAN escapçada, “més que la guerra, que és impossible contra una potència amb 6.000 ogives nuclears, em preocupa el xantatge, allò que podem haver de cedir per evitar-la”, considera l’almirall Rodríguez Garat.

Sense ordre ni concert

En termes quantitatius absoluts, l’absència dels Estats Units a l’OTAN suposaria deixar 30 bases fixes i 18 emplaçaments de rang inferior a Europa, i la retirada de 84.000 soldats desplegats al vell continent. Però aquest no ha de ser necessàriament l’escenari que, segons Sanz, seguiria a una dissolució de l’Aliança. “En realitat Trump pot estar buscant trencar Europa, negociar acords bilaterals amb els països que li siguin més proclius, en lloc de tenir tots els seus aliats junts en una sola organització”, sospita el general.

Això suposaria que els països més a l’Est, els que voregen Rússia, no tindrien cap altra opció que acceptar les imposicions de la Casa Blanca sense piular, “però Trump comet un error si creu que així podria controlar-los millor o li seria més fàcil negociar”, adverteix.

Alfredo Sanz va ser director de Recursos Humans amb despatx a Mons (Bèlgica), on s’assenta el Quarter General de les Potències Aliades (SHAPE), administrant una plantilla multinacional de funcionaris, militars i diplomàtics, dels quals un de cada tres és nord-americà. Des d’aquesta experiència apunta que l’Aliança sense els Estats Units no tindria viabilitat perquè es trencaria el mecanisme de consens.

A l’edifici singular que serveix a Brussel·les de seu principal de l’OTAN, a l’interior del qual, una arquitectura del buit flanquejada per vidre, llum i terres brillants, es creuen mil i una discussions, cap gran decisió no es pren sense l’acord de tots els aliats. I per a això, sap Sanz, “cal generar consens, encara que sigui a base de negociar fins a l’última coma”. En aquests processos complicats, “els Estats Units juguen molt sovint un paper d’autoritat i influència per forçar l’acord”.

Pèrdua econòmica

No és només una qüestió de diners, com ha semblat desprendre’s de les moltes vegades que Trump ha llançat retrets als seus aliats europeus. Però, certament, una OTAN sense els EUA seria una aliança defensiva sense el 59% dels seus recursos financers.

La balança de l’esforç econòmic s’ha equilibrat molt amb els cops de mall nord-americans que ressonen des de la cimera de Glasgow del 2014. Si fa dotze anys els aliats europeus i el Canadà només hi posaven el 27%, ara ja aporten el 41%, segons les dades de l’informe anual publicat per l’aliança a finals de març, aquell que ratifica que Espanya ha assolit el 2% del seu PIB dedicat a defensa.

L’Aliança Atlàntica mou 1,41 bilions de dòlars en inversió en defensa. D’aquests, 574.000 milions són els que hi posen els aliats europeus i el Canadà. La resta surt de l’erari nord-americà.

Què ha fet l’OTAN per Espanya

Aquests dies els militars espanyols d’una certa edat rememoren què ha fet l’OTAN per les Forces Armades espanyoles. El més important, una didàctica democràtica. El general Alfredo Sanz ho té escrit i meditat. L’Espanya que ingressa a l’Aliança Atlàntica el 1982 “venia d’un intent de cop d’Estat, i amb militars en gran part curtits durant el franquisme i refractaris al control civil sobre l’Exèrcit”, recorda.

Entrar a l’OTAN va suposar per als exèrcits espanyols “aprendre estàndards democràtics”, diu Sanz. I aquest canvi de cultura va venir de la mà d’una revolució, la d’haver d’integrar joves oficials espanyols, els més brillants, als quadres de comandament de les estructures de l’Aliança. “És molt més que un Erasmus integrar-se i treballar en quarters generals multinacionals”, resumeix.

Amb el temps, passats més de deu anys de l’ingrés d’Espanya, va tocar als militars espanyols fer ells mateixos aquesta didàctica democràtica amb els d’altres països. I així, recorda Sanz en missió als Balcans als anys 90, parlant a oficials bosnians i croats dels límits necessaris del poder militar.

Última visita rebuda a Espanya d’un cap militar de l’Aliança Atlàntica. Alexus G. Grynkewich, comandant suprem aliat (esquerra), al costat del Rei i del cap d’Estat Major de la Defensa, Teodoro Esteban López Calderón, el passat 25 de març

Última visita rebuda a Espanya d’un cap militar de l’Aliança Atlàntica. Alexus G. Grynkewich, comandant suprem aliat (esquerra), al costat del Rei i del cap d’Estat Major de la Defensa, Teodoro Esteban López Calderón, el passat 25 de març / Diego Radamés EUROPA PRESS

Hi ha, és clar, altres guanys. Les Forces Armades espanyoles passen per ser avui de les que tenen més experiència i elasticitat per a desplegaments internacionals, de tants com n’han fet. Tants, que avui és estrany el militar en actiu que almenys no tingui dues rotacions a l’exterior al currículum.

L’altra aportació de l’OTAN a Espanya és operativa. Es reflecteix gràficament en l’entramat de banderetes que es veu sobre el paper quan l’Aliança descriu una brigada multinacional. Diversos dels militars amb qui aquest diari ha parlat aquest dimecres han citat la interoperabilitat. És a dir, la capacitat d’homes, col·lectius i màquines de parlar i coordinar-se amb els d’altres països.

Sanz apunta com a exemple els raids aeris de pilots espanyols i nord-americans de caces F-18 sobre Sèrbia en la guerra de Kosovo... “i els nord-americans no volen amb qui no els genera confiança”, subratlla. Un oficial en actiu de l’Exèrcit de l’Aire i de l’Espai assenyala en aquesta part de la conversa els molts intercanvis amb aviadors aliats en les missions de policia aèria al Bàltic.

Manuel Rey, coronel aviador i exagent del CESID ja mort, aportaria ara una escena i punt final en la història militar espanyola, un pròleg de l’ingrés a l’OTAN que va relatar a aquest diari: la vergonya que va passar el 23 de febrer de 1981, per a ell un altre dia lectiu d’un curs amb la Força Aèria dels EUA, quan, en aterrar i baixar del seu avió a la pista d’una base de Carolina del Sud, va veure venir apressat un company nord-americà que no entenia gens el que acabava de veure a la televisió: “Manuel, Manuel, que un torero ha entrat a trets al parlament del teu país!”

Subscriu-te per seguir llegint