Alerta a Cannes: torna la primesa extrema disfressada de luxe i benestar

Els patrons de la moda han marcat durant dècades els cossos de les noies i les dones. Primer va ser la primesa extrema dels anys 90, aquella estètica batejada com a heroin chic i simbolitzada per models com Kate Moss, que va convertir els cossos fràgils, angulosos i gairebé adolescents en un ideal ambiciós. Després van arribar altres referents: les dones curvy, el discurs del body positive, les campanyes de diversitat corporal i una aparent obertura cap a altres formes de bellesa.

Però aquella revolució sembla haver durat poc. Ara, a les catifes vermelles de Cannes, els Oscars, la Met Gala o els BAFTA, torna a imposar-se una imatge inquietant: cossos cada vegada més estrets, abdominals impossibles, clavícules marcades i una primesa que ja no es ven com a dieta, sinó com a “benestar”, “disciplina”, “longevitat” o “optimització”.

La pregunta torna a ser incòmoda: què és la bellesa? És salut? És moda? És una imposició? O és, una vegada més, el reflex d’una indústria que decideix quin cos mereix ser admirat i quin cos ha de desaparèixer?

De Kate Moss a Demi Moore: el retorn d’una silueta que semblava enterrada

Als anys 90, Kate Moss va quedar associada a una estètica de primesa extrema que va marcar tota una generació. Aquell heroin chic, amb ulleres, cossos molt prims i aire deixat, va ser durament qüestionat amb el pas dels anys. La societat semblava haver entès el perill de convertir la fragilitat física en un ideal de bellesa.

Després, durant els anys 2010, la indústria va començar a parlar de diversitat corporal. Les dones amb corbes van guanyar presència, les marques van incorporar models de talles diferents i el discurs públic va començar a denunciar la violència estètica. Semblava que el cos únic havia deixat d’existir.

Però el 2026 ha tornat a encendre totes les alarmes. Als últims Oscars, noms com Demi Moore, Nicole Kidman i Emma Stone ja van despertar comentaris sobre el retorn d’una silueta molt prima. Ara, a Cannes, la imatge de Moore ha tornat a situar el debat al centre de la catifa vermella. I fa pocs dies, Olivia Wilde també va haver de respondre a les especulacions sobre el seu aspecte després d’una aparició al Festival de San Francisco que es va fer viral. L’actriu va tallar els rumors amb una frase clara: “No estic morta”.

Demi Moore, impecable a Cannes, però atrapada en el debat sobre el cos

Demi Moore, de 63 anys, ha arribat al Festival de Cannes com a membre del jurat i amb una presència estilística impecable. L’actriu ha lluït vestits d’alta costura, dissenys escultòrics i peces de firmes com Jacquemus, Gucci i Chopard. Ha aparegut amb un vestit blanc de llunes multicolor, un disseny platejat de lluentons, un Gucci malva de gasa drapejada amb escot off shoulder i un Gucci vermell de coll dramàtic i efecte de paper arrugat.

La seva elegància no s’ha discutit. Moore sap vestir, domina la catifa vermella i manté una imatge calculada, sofisticada i poderosa. Però les mirades no s’han quedat només en la roba. També han anat cap als braços, la clavícula i una primesa extrema que ha alimentat especulacions sobre el seu físic.

El cas és especialment simbòlic perquè Demi Moore ve de protagonitzar ‘La substància’, una pel·lícula sobre la violència estètica contra les dones, la por a envellir i l’obsessió pel cos perfecte. Per això, veure-la ara convertida en una icona fascinant, però també inquietant, ha fet encara més evident la contradicció: la indústria denuncia la pressió estètica al cinema, però continua premiant visualment els cossos que semblen sotmesos a aquesta mateixa pressió.

No es tracta de diagnosticar Demi Moore ni de convertir el cos d’una actriu en una tertúlia. La qüestió és una altra: per què Hollywood torna a il·luminar com a ideal uns cossos cada vegada més prims, més angulosos i més difícils d’assolir?

L’era Ozempic: quan la dieta es disfressa d’optimització

El retorn d’aquesta estètica arriba en plena era Ozempic. Medicaments com Ozempic, Wegovy o Mounjaro, vinculats a la pèrdua de pes, han entrat en el debat social i han canviat la manera com es parla del cos. El que abans s’anomenava dieta ara es presenta com a control metabòlic, salut, disciplina o longevitat.

Revistes com Vogue ja han apuntat que l’era Ozempic està canviant el look de la moda. Les passarel·les tornen a estar dominades per talles mínimes i per una silueta que recorda massa aquell passat que semblava superat. La diferència és que ara no torna amb l’aire brut i nocturn dels 90, sinó amb perfum, joies, entrenadors personals, suplements, pilates i medicina estètica.

La premsa britànica també ha posat nom a una altra tendència després dels BAFTA: l’ab-shred. És l’obsessió pels abdominals ultradefinits, el greix corporal al mínim i un ventre que es ven com a símbol de força, però que sovint exigeix restriccions, diners, temps i una vigilància gairebé militar del propi cos.

La primesa extrema parla ara l’idioma del benestar

El més inquietant d’aquest retorn és que ja no es presenta com abans. Ningú diu obertament “vull estar esquelètica”. Ara es diu “vull estar desinflada”. Ningú diu “vull desaparèixer”. Ara es diu “vull estar neta”. La primesa extrema ha après a parlar l’idioma del benestar, i això la fa molt més difícil de qüestionar.

La moda sempre ha tingut una relació problemàtica amb el cos de les dones. Durant uns anys va semblar que feia autocrítica: més talles, més diversitat, més acceptació. Però la imatge que torna a dominar les catifes vermelles fa pensar que potser allò no va ser una revolució, sinó només una pausa.

Cannes ha tornat a encendre el debat. I el cos de Demi Moore, com abans el de Kate Moss, Olivia Wilde, Nicole Kidman o Emma Stone, torna a demostrar que la bellesa mai és només bellesa: també és poder, indústria, pressió i negoci.