L'"späti", on comença o s'acaba qualsevol festa a Alemanya

El Ben i tres amics, veïns de la zona, es prenen la primera cervesa del vespre berlinès a la porta del seu späti de capçalera, a 20 metres de la zona de botellon més arrelada de Berlín, que és l’Admiralsbrücke, al barri de Kreuzberg. «A la tercera ja ens asseiem a la vorera del pont a veure la caiguda del sol», diu Ben, de 18 anys i amb un minijob com a caixer de supermercat. Porta 20 euros, l’equivalent a unes 10 cerveses més algun snack a preu de späti.

Al cèntric barri de Mitte, Eulàlia, catalana de 24 anys establerta a Berlín, es pren una cervesa i unes patates de bossa en un altre quiosc semblant, però amb taules i bancs, al costat de dos visitants de Barcelona. «Berghain o Sisyphos estan per sobre de les nostres possibilitats», diu Eulàlia, en al·lusió al temple del tecno berlinès i a un altre dels clubs ara a l’alça. De l’späti de Mitte es desplaçaran al Mauerpark, o parc del Mur, al barri de Prenzlauerberg. Allà s’afegiran a qualsevol de les festes espontànies que es munten al parc.

Harry, acabat d’arribar d’Hamburg, entra amb un ram de flors en un altre späti, a Friedrichshain, «a buscar tabac i alguna ampolla». Va camí d’una festa d’aniversari on ja el van avisar que temien «quedar-se curts d’alcohol».

L’späti, o quiosc per a tot, és a Berlín el punt de trobada per a qualsevol inici o final de festa. Així és tot l’any, però al maig es generalitza a l’obrir-se la ronda de les macrofestes de carrer. Són botigues a vegades minúscules, d’altres una mica més grans, plenes de caixes de cerveses, refrescos, vins i alcohols barats, a més de llaminadures i fins i tot algun entrepà. No segueixen cap norma estètica. El seu mobiliari són enormes frigorífics i prestatges per a la resta. No estan autoritzats a muntar terrasses. Però molts col·loquen fora algun banc o caixes de cervesa com a seients. Que siguin lletjos, en algun cas desagradables, caòtics o intransitables no importa. Si alguna cosa no és dissuasiva a Berlín són els entorns cutres.

Uns 1.200 a la ciutat

Tant Ben i els seus amics com el grup d’Eulàlia o l’hamburguès d’aniversari probablement acabaran les seves festes de matinada en un altre späti. N’hi ha uns 1.200 a Berlín, a tots els barris. La majoria estan regentats per immigrants. Uns tanquen de matinada, d’altres exhibeixen el seu cartell d’obert les 24 hores.

El terme späti procedeix de spätkauf, traduïble per compra tardana. Així es van anomenar els petits comerços que van existir al sector comunista de Berlín a partir dels anys 50. Van sorgir com a opció per a aquells que o bé entraven a treballar abans que obrís el supermercat o en sortien quan ja havia tancat. Fins fa unes poques dècades, els horaris comercials a Alemanya eren d’una rigidesa crispant. Cap a les quatre o, com a molt tard, les sis de la tarda no quedava cap comerç obert. Als ciutadans germanoorientals els quedava l’späti. Als occidentals, la botiga de la Tanke, la benzinera.

Amb la caiguda del Mur, el 1989, l’späti germanooriental es va multiplicar per tota la ciutat. De la cinquantena existent en temps comunistes es va passar al miler llarg actual. Ja no fan la funció de refugi, ja que al Berlín actual hi ha alguns comerços o supermercats oberts dia i nit. Però l’späti va arribar per quedar-se. És part de la vida berlinesa, apte per a tots els públics, des de famílies amb nadons fins a pelegrins a la recerca de la seva festa.

«Per aquí passa tothom: joves, vells, alemanys, no alemanys. S’asseuen, parlen, prenen alguna cosa. Fumen, compren un caramel. O no compren res. Es tracta d’asseure’s, parlar i no estar sol», explica Alper Baba, president de l’Späti e.V, una organització creada el 2016 per defensar els interessos dels seus membres. Baba fa 10 anys que està al capdavant del seu propi quiosc. L’anomena el seu negoci familiar. Obre a les vuit del matí per vendre llet, cafè o brioixeria a qui s’acaba de llevar i tanca cap a la mitjanit.

«L’späti ens dona la vida i ens la treu. Però l’enemic no són les hores que fem aquí, sinó l’administració i els lloguers que pugen i pugen», diu. La gentrificació amenaça, però el gran obstacle és esquivar la prohibició dictada fa uns anys d’obrir en diumenge. Hi ha moltes excepcions possibles a aquesta normativa i uns quants propietaris que senzillament se la salten. «Uns obren perquè diuen que venen pa i les fleques sí que poden vendre en diumenge. D’altres, perquè venen articles per a turistes, cosa que també està permès. D’altres no poden amb el paperam i senzillament s’arrisquen a ser multats. S’ha de viure». Compleix Baba la normativa alemanya? «És clar. Quasi sempre. Com tothom», diu fent broma.