Mor Harald de Noruega, el rei inclusiu que va triar l’amor i va modernitzar la Corona

Harald V de Noruega ha mort als 89 anys, i ha tancat més de tres dècades al tron i una biografia que va recórrer bona part de la història contemporània del seu país: de la invasió nazi i l’exili de la seva infància a una Noruega pròspera, diversa i molt menys reverencial amb les seves institucions. Rei des del 17 de gener de 1991, va ser en els seus últims anys el monarca regnant de més edat d’Europa, una condició que parlava de la seva longevitat personal –no d’un rècord històric entre tots els sobirans europeus– i també d’una generació de reis que va entendre la corona com un compromís per a tota la vida.

Nascut el 21 de febrer de 1937 a Skaugum, era fill del rei Olav V i de la princesa Marta de Suècia. Tenia tres anys quan l’ocupació alemanya va obligar la família reial a abandonar Noruega. Va passar part de la segona guerra mundial als EUA i va tornar el 1945. Es va convertir en hereu el 1957 i, a la mort del seu pare, va assumir la Corona.

Petita revolució

Però abans de ser rei, Harald ja havia protagonitzat una petita revolució dinàstica. Es va enamorar de Sonja Haraldsen, filla d’un comerciant d’Oslo i sense sang real, quan encara s’esperava que l’hereu busqués dona entre les cases reials o la noblesa europees. La relació es va prolongar durant nou anys i va obrir un debat que va arribar a plantejar si aquell matrimoni podia posar en perill la mateixa monarquia. Harald va acabar comunicant que, si no podia casar-se amb Sonja, es mantindria solter. Olav V va acabar donant el seu consentiment i es van casar a la catedral d’Oslo el 29 d’agost del 1968. La mateixa casa reial defineix aquell enllaç com «una ruptura amb la pràctica tradicional».

Per això Harald se li recordi com el rei que va triar l’amor. No perquè un regnat de més de tres dècades pugui reduir-se a una història romàntica, sinó perquè aquella decisió va tenir conseqüències institucionals. El que als anys 60 es veia com una amenaça va acabar convertint-se en precedent. Harald i Sonja es van proposar que els seus fills no haguessin de suportar les mateixes restriccions. Quan el príncep Haakon va triar Mette-Marit Tjessem Høiby, una dona aliena a l’aristocràcia i mare soltera, va trobar en els seus pares un suport que Harald no havia tingut amb la mateixa facilitat.

Per això, també es pot parlar que Harald va modernitzar la corona. Més que com una reforma constitucional, com un canvi profund en la cultura de la institució. Harald i Sonja van construir una família reial menys encotillada en les regles del Gotha [normes de llinatge i protocol de la reialesa europea], més professional i més pròxima.

Sonja, la seva mà dreta

La Sonja va tenir un paper decisiu. Al pujar Harald al tron el 1991 es va convertir en la primera reina de Noruega en 53 anys. Per desig del rei, va estar al costat d’ell quan va jurar la Constitució davant de l’Storting [parlament], una cosa que no feia una reina des de feia 69 anys. La seva arribada va ajudar a més a transformar un palau tradicionalment masculí i molt marcat pels usos militars: es van professionalitzar mètodes de treball, es van introduir una planificació més sistemàtica i nous equips, i amb els anys va avançar també la desmilitarització de l’estructura de la casa reial.

El matrimoni va recórrer sistemàticament el país, va reforçar el contacte directe amb els ciutadans i va mostrar una dimensió personal que va reduir la distància entre la corona i la societat. Va impulsar també la restauració i posada al dia del Palau Reial i d’altres residències històriques com Bygdøy i Oscarshall.

Harald va rematar aquesta evolució amb un llenguatge propi. Després dels atemptats del 22 de juliol del 2011, va assumir un paper de consol i cohesió nacional. I el 2016 va pronunciar un discurs revelador, sobre la seva manera d’entendre el país. Va parlar d’una Noruega formada per persones nascudes dins i fora de les seves fronteres, pels qui creuen en Déu, a Al·là o en res, i per noies que estimen noies i nois que estimen nois. Harald volia que els seus ciutadans el reconeguessin com el rei inclusiu.

El més veterà d’Europa

La seva figura tenia, a més, un pes singular entre les monarquies europees. En el moment de la seva mort era el monarca regnant de més edat d’Europa [no confondre amb el monarca més longeu de la història d’Europa: IsabelII, que va viure 96 anys i 140 dies, va regnar 70 anys i 214 dies, sent la monarca britànica amb el regnat més llarg de la història i la segona monarca europea amb el regnat més llarg, després de Lluís XIV de França]. Al contrari que altres cases reials, com la de Dinamarca o Espanya, no va voler abdicar, recordant el jurament prestat davant el Parlament com un compromís per a tota la vida.

Els vincles amb la família reial espanyola van ser estrets i també de sang. Harald i la reina Sofia eren cosins tercers: tots dos eren rebesnets de Christian IX de Dinamarca, el monarca al qual l’extensa xarxa de matrimonis dels seus descendents va convertir en el cèlebre sogre d’Europa. Harald descendia d’ell, en una de les branques, a través de Frederic VIII, Haakon VII i Olav V; Sofia, a través de Jordi I de Grècia, Constantino I i Pablo I.

La mare de Felip VI va tenir durant un breu període ‘un altre lloc’ en la biografia pública del príncep noruec. Quan el matrimoni amb Sonja semblava impossible, el seu nom va aparèixer a les quinieles matrimonials de la reialesa europea. El 1959 i el 1960 la premsa va arribar a presentar Harald i a la llavors princesa Sofia de Grècia com a possible parella i fins i tot es va dir sobre un suposat compromís secret.

Company de vela de Joan Carles

La relació amb els Borbons va continuar després per altres vies. Harald va compartir amb Joan Carles I la passió per la vela i el 1995 va rebre del rei espanyol el Collar de l’Orde del Toisó d’Or, una de les màximes distincions de la Corona espanyola. El decret de concessió va quedar publicat oficialment al BOE.

L’esport va ser una altra constant de la seva biografia. Harald va representar Noruega en tres Jocs Olímpics, va ser abanderat del seu país a Tòquio 1964 i va arribar a proclamar-se campió del món de vela el 1987.

Haraldi Sonja van tenir dos fills, la princesa MartaLluïsa – casada en segones núpcies amb el xaman Durek Verrett – i el príncep hereu Haakon. Amb la mort del rei, la continuïtat de la dinastia recau en el fill pel futur del qual Harald i Sonja havien treballat durant dècades, amb Mette -Marit al costat i la princesa Ingrid Alexandra com a següent generació. En un dels seus discursos a la seva neta, Harald va deixar escrita gairebé una definició del seu propi regnat: «Som custodis de tradicions i valors, mentre ens veiem modelats per l’època en què vivim. A més, la monarquia queda marcada en cada moment per qui ocupa el tron, ja sigui un rei o una reina».