No ho pot substituir (o no ho hauria de substituir). Un batut de substitució (en pols enriquit en nutrients i que s'ha de reconstituir amb aigua) no és un vàlid substitut d'un àpat constituït per aliments frescos i mínimament processats perquè:

1) s'ha formulat bioquímicament perquè aporti cert contingut en nutrients: proteïnes, greixos tipus, hidrats de carboni, vitamines i minerals; en una quantitat que han considerat, per part d'un laboratori farmacèutic, ¿però sota quines referències? Una normativa específica, el RD 1430/1997 regeix quines característiques nutricionals i calòriques han de complir mínimament, en base si han de substituir una dieta al complet, o bé només algun àpat. Es pot observar en l'ANNEX 1. I s'indica en tot cas el parcial o total cobriment de nutrients essencials: àcids grassos linoleic i linolènic, de certes (i no totes) vitamines, de certs (i no tots) minerals, fibra, greixos totals, una certa quantitat de proteïnes i aminograma. I això què significa? Que si van dirigits a ser consumits per persones que han de disminuir pes, prenen en compte unes referències estandarditzades, però gens individualitzades, principalment en greixos, proteïnes i hidrats de carboni i fibra. És a dir, gens basades en les característiques individuals. I, a més, obvien una llarga llista de vitamines i, sobretot minerals, que tot i que es requereixen en menys quantitat són igualment essencials (s'han d'introduir a través de la dieta). Per tant, al final, quan es fa una dieta en base a substituts (batuts, barretes, sopes, natilles, etc.) s'està realitzant una dieta que portarà a deficiències nutricionals a mig i llarg termini; i d'aquí a alteracions fisiològiques i patologies derivades.

2) com s'indica a aquesta mateixa normativa, les Kcal que cal que proporcionin són entre 800 i 1.200 Kcal, si tota la dieta és a base de substituts (per exemple, seguint el mètode Pronokal, per posar un tipus). I aquesta aportació calòrica de la dieta de substitució és baixíssima respecte el que la majoria de la població adulta requereix. El límit inferior d'ingesta calòrica està dictat per la despesa que es denomina "taxa metabòlica basal", que és diferent per a cadascú. I si parlem de persones amb obesitat mòrbida és més a prop de les 2.500 a 3.000 Kcal que de les 1.000 Kcal. Per tant, no ingerir de mínim (encara que sembli estrany), i a diari, aquestes 2.500 Kcal, per exemple, portaria a la persona obesa (amb excés de massa grassa) al mateix que s'indica en aquesta resposta sobre el dejuni més o menys perllongat; quan l'objectiu de prendre's aquests batuts de substitució és aprimar-se (reduir massa grassa), i no perdre aigua i massa proteica muscular.

En quant als productes substitutius per una o diversos àpats del dia, una aportació calòrica entre 200 i 400 Kcal, com marca aquesta normativa, és molt baixa. En general se n'ha d'anar per sobre, a efectes de requeriments fisiològics, amb les quantitats d'aliments a consumir. Si hi ha un efecte de reducció de pes, en base al seu consum, és per la reducció calòrica de la dieta d'un dia sí i l'altre també. Però, tot i que baixi pes a la bàscula de casa o de la farmàcia, ¿això vol dir que baixa també substancialment la grassa excedent? Doncs, no. Pel que es comenta a la resposta enllaçada abans.

3) Es tracta de productes completament químics: pols (excipient) enriquits amb unes quantitats prefixades de nutrients. I ens hem de preguntar, ¿què hi ha al respecte de la sinèrgia que exerceixen uns nutrients amb els altres, en el moment de la digestió i absorció intestinal? Aquesta sinèrgia nutricional no existeix, perquè no existeix la matriu alimentària com a tal. I, per tant, els efectes fisiològics són diferents. A més cal considerar que afegeixin les formes químiques estables i biodisponibles de vitamines i minerals. D'altra banda, si no és així (com passa també amb molts complements vitaminico-minerals) part d'aquest contingut no s'aprofita, perquè no passa la barrera intestinal. Això encara provoca més deficiències vitamínico-minerals, cosa que no passa al menjar aliments frescos i mínimament processats, en unes quantitats adequades i suficients per cadascú (òbviament si la dieta no és correcta, a la llarga també pot derivar en una malnutrició i/o a una desnutrició).

4) No es pot estar tota la vida prenent substituts d'àpats (o no hauria de fer-se). No té cap sentit, si es disposa d'aliments. Per tant, tots aquests sistemes d'aprimament que es basen en el seu consum són catalogats com "sistemes d'aprimament miracle". És a dir, "pedaços" que posem a la nostra alimentació durant un període determinat, per a corregir el pes que marca la bàscula. Però, preguntem-nos: és la millor i òptima solució? No. I la definitiva? No, perquè el nostre pes continuarà fluctuant més o menys, tot i que els prenguem de per vida.

Quina és la solució per a mantenir un pes saludable de per vida? La resposta és eliminar errors i males conductes alimentàries, i adquirir uns hàbits alimentaris saludables, aprenent a menjar més correctament, suficientment i adequadament, en funció del que es requereixi individualment. I sempre acabar basant l'alimentació en aliments frescos i mínimament processats. Això és el que tothom hauria de fer, en comptes de "saltar", al llarg de tota la vida, d'una dieta a una altra, d'un sistema d'aprimament a un altre. Al final l'excés de massa grassa acumulada (per successius efectes rebot) és tan notable, que aprimar-se es complica encara molt més (i costa molt més); i no parlem de l'estat de salut, que apareixen moltes alteracions fisiològiques i patologies, derivades de les deficiències nutricionals generades, o bé com a comorbilitats de l'excés de massa grassa.

Cal deixar, d'una vegada per totes, de "posar pedaços" al dieta/alimentació, i a l'estat de salut/malaltia.