eWoman

Emprendre per canviar la manera d´envellir el món

Catalina Hoffman Muñoz Seca va recordar quins van ser els inicis com a emprenedora amb només 26 anys, i les seves empreses tenen milers d'usuaris i centenars d'empleats, amb desenes de centres oberts i, pel procés d'expansió, altres centres més en vies d'obertura

14-06-2019Meneame

JESÚS BADENES | GIRONA Catalina Hoffmann és la creadora de Vitalia i del mètode que porta el seu cognom, mètode amb el qual està obtenint resultats en el terreny de l'Alzheimer, Parkinson i hemiplegies, entre d’altres. La ponent va recordar quins van ser els seus inicis com a emprenedora amb només 26 anys, i les seves empreses tenen milers d’usuaris i centenars d’empleats, amb desenes de centres oberts i, pel procés d'expansió, altres centres més en vies d'obertura.

Catalina Hoffman Muñoz Seca és consellera delegada i sòcia fundadora de la xarxa de franquícies Vitalia centres de dia. Titulada en el Programa de Desenvolupament Directiu de IESE Business School de la Universitat de Na­varra, ha cursat estudis de Medicina a la Universitat de Navarra i és terapeuta ocupacional.

Malgrat la seva joventut, està posicionada ja des de fa anys, com a referent professional en el sector de la tercera edat, on ha treballat amb l'objectiu de donar qualitat de vida a les persones d'aquest sector, tant en l'àmbit nacional com internacional.

«Sempre em va cridar l'atenció el món dels majors», va dir, i per això es va formar amb la idea de treballar als Estats Units, on completaria el seu aprenentatge, ja que allà el camp de la rehabilitació oferia un ampli espectre, quan li va sorgir una oportunitat laboral, que era tot un repte, perquè desitjaven que coordinés un grup de rehabilitació. Va ser un moment clau en la seva vida. Era tot un repte al qual no va poder i no va voler dir no.

Hoffman va explicar que el centre era un luxe. «La residència era com un hotel de cinc estrelles, enlluernadora i amb brillants marbres, però en el saló em vaig trobar dues-centes persones assegudes cantant Los pajaritos por aquí i no amb emoció precisament». Allà va conèixer don Pedro, un engi­nyer de telecomunicacions al qual li havien donat un full perquè s'entretingués fent sumes i unes grans cal·ligrafies perquè passés el temps. Els altres també tenien quaderns i fulls semblants. Va parlar amb la directora i aquesta no va mostrar gran entusiasme perquè la seva idea no anava més enllà que Hoffman els posés pel·lícules de vídeo i que juguessin al bingo.

Va ser llavors quan es va posar a investigar altres opcions més enriquidores per a les persones grans i per a això va fer un treball de camp sobre què es feia en altres residències a Espanya, on no va trobar gran cosa. Tampoc a Europa semblava que hi hagués altres plans per als majors que anessin més enllà del ja conegut. Vist el desolador panorama, va dirigir la seva mirada als Estats Units, on s'havien fet grans recerques i sorprenentment tampoc va trobar res digne d'esment. Llavors sí que va començar a preocupar-se. «A tot el món, pel fet de ser vell, deixaven de poder fer una cosa atractiva i jo vaig demostrar el contrari». «No podia ser que una persona, un alt directiu d'una empresa, passés l'endemà de jubilar-se al fet que l’entretinguessin com si tingués dos anys. Era un contrasentit», va lamentar.

Hoffman es va posar a analitzar d'una manera científica per saber què li passa al cos quan envelleix, quelcom que ningú havia fet encara. «Hi havia meravellosos estudis sobre ictus, Parkinson i Alzheimer però res per avançar-se cinc minuts i evitar que aquests episodis passessin». Detectar-los a temps o retardar els efectes. Es va ficar de ple a estudiar el cervell i va poder arribar a comprovar que amb uns petits tests era capaç de saber l'estat de les àrees cerebrals. La concentració, la memòria, l'atenció, el càlcul... i com, en funció del que hagués estudiat la persona, si ho havia fet, les àrees cerebrals estaven més o menys desenvolupades. Llavors es va plantejar treballar per prevenir el deteriorament. Per a això s'estimula i entrena una zona que està sana, pròxima a la deteriorada per a la plasticitat cerebral, que fins aquest moment només s'aplicava a nens.

Va posar en marxa la creació d'una nova metodologia i a més va muntar un centre de dia per poder aplicar-la. Fins aquest moment, «els centres de dia es plantejaven com un aparcament de persones grans» i ella era una nena a la qual prenien per boja, per voler anar més enllà d'allò assumit socialment. «Com tot emprenedor necessitava finançament i, per això, vaig visitar 760 entitats bancàries i, per sort, una va creure en mi». Va començar enun local de 200 metres quadrats, amb un gran equip de professionals, però on no entrava ningú. El problema era que no hi havia conscienciació social sobre la situació dels majors. Per això va haver de demostrar, amb persones reals, el que la metodologia era capaç d'aportar, però les innovacions sempre costa una mica que s'apreciïn. El mètode consisteix a «valorar a cada persona, independentment de l'edat, perquè no hi ha dues persones iguals, i aplicar a cadascú un tractament personalitzat en funció dels resultats obtinguts en els tests».

Una convidada de casament

Hoffman es va posar en marxa amb la Martina, la primera persona que rebria el seu mètode. La Martina patia una de les patologies més comunes: la depressió. El fill de la Martina li va explicar que abans era una persona alegre, riallera i meravellosa i en poc temps va deixar de ser-ho per la mort d’una persona pròxima. Després de l'anàlisi del test, l'única forma de treballar de forma científica i no basant-se en evidències, la Martina va dibuixar el rellotge que li van demanar i hi va captar el nivell de deterioració, perquè havia oblidat els números, l'orientació i fins i tot el fet d'escriure. Hi havia zones del cervell perfectes i altres d’inactives. La Martina es va recuperar i abans de dos anys tenia una qualitat de vida difícil d'imaginar abans de l'aplicació del mètode. Ella va ser la primera d'una llarga llista d'èxits. I una de les convidades al seu casament, per sorpresa, que mai no oblidarà.

Demostrada la seva eficàcia, el boca a boca va fer que des de 2007 tinguessin llista d'espera i, veient l'alta demanda, va crear una franquícia de centres de dia per a altres llocs d'Espanya, formant equips que apliquessin el mètode i buscant socis que els posessin en marxa. La finalitat del seu sistema no és fer negoci, sinó garantir el benestar dels majors, que era la seva aspiració des de sempre. Per això la creació de la fundació del mateix nom, «preval la qualitat assistencial sobre la rendibilitat», remarca.