Si hi ha dos equips a la LEB Bronze amb més història que la resta aquests són, sens dubte, Girona i Cantàbria. Els gironins han estat uns clàssics de l'ACB, vint anys seguits a l'elit, mentre que l'equip càntabre ha compaginat aparicions a l'ACB amb problemes econòmics i ressorgiments a la segona categoria. Ara, però, ni el Girona continua a l'ACB ni els de Quino Salvo (aquest sí que és un nom mític del bàsquet estatal) són a la LEB Or pensant a tornar a fer el salt en qualsevol moment. L'estiu ha estat complicat per a tots dos, la desaparició absoluta semblava que seria el nexe que uniria les dues entitats, però bones gestions contrarellotge van posar Girona i Cantàbria a la LEB Bronze. Una categoria humil i en què es tornaran a trobar gairebé sis anys més tard.

Onze de maig del 2002. Casademont i Lobos Cantàbria tancaven la lliga a Fontajau en un partit en què no hi havia res a decidir. Els de Trifón Poch acabaven un altre any en la zona temperada de la classificació mentre que els de Moncho Monsalve feia dies que eren, matemàticament, equip de LEB. El Cantàbria estava tocadíssim, arribava amb només vuit jugadors i immers en una crisi d'identitat, i ningú pensava que els gironins tindrien problemes per tirar el partit endavant. Dit i fet, el bon joc de Glen Sekunda, Jason Sasser i Adam Keefe (més el paper de Pablo Laso i dels punts, que no defensa, de Xavi Fernández) va posar el Casademont amb clars avantatges en el marcador. A manca de set minuts per al final, el Casademont guanyava de 14 punts (82-68), però amb la gran majoria de titulars a la banqueta i amb un Salva Camps (21 punts en 20 minuts) espectacular el Cantàbria va remuntar fins a gunyar. La derrota final no va agradar gens a bona part de la directiva del llavors Casademont Girona. Amb una victòria contra el Cantàbria, els de Trifón Poch haurien acabat en la desena posició, superant el Valladolid, el que hauria suposat una millor aportació de diners per drets televisius. Aquella derrota va suposar perdre uns 24.000 euros, fet que va provocar les crítiques cap a l'entrenador d'alguns directius just acabar el partit. Consideraven que, en els últims minuts, Sasser, Laso o Sekunda haurien d'haver tingut un protagonisme més gran.