Nitus Granados amb xandall i botes treballant per tenir un camp de gespa on a la tarda s'entrenaran els nens dels equips de la "seva" Escola Futbol Garrotxa. Una imatge diferent de la de l'extrem que despertava passions i crítiques, a parts iguals, del Girona de finals dels seixanta i principi dels setanta. Diferent, però convençut del que estava fent perquè "sempre he fet el que m'ha donat la gana".

Estem entrevistant molts antics futbolistes de la història del Girona, però a vostè és el primer amb qui parlem vestit amb xandal i en camp de futbol. Està clar que per a vostè el futbol no es només una etapa passada.

Sí. Fa un grapat d'anys, encara no sé ben bé com, em vaig complicar la vida mutant això, i ara estic tot el dia en el futbol. No en el futbol professional, ni mediàtic, ni professional no, no... de cap manera. Jo, amb mainada.

Entrenant alevins, benjamins, segant la gespa... Algú no l'associaria amb el Nitus Granados més polèmic de Vista Alegre o Montilivi.

Eren altres èpoques. Hi ha gent a qui li agradaria tornar a ser jove, però jo ja m'ho vaig passar molt bé en aquella època i ara estic perfecte aquí. En aquells anys jo vaig ser un ocell que vaig sortir de la gàbia.

I va començar a volar...

Sempre he fet el que m'ha donat la gana i la veritat és que m'ho van permetre. L'alineació del Girona sempre acabava amb "i Granados". Jo sempre hi era i amb el meu caràcter que és igual que el d'ara: discutit, polèmic perquè jo vaig ajudar que ho fos, però jo vaig disfrutar molt. La gent que em venia a veure s'ho passava molt i molt bé, tant els que feia aixecar com els que em discutien. Aquests alt i baixos són fenomenals.

Segons expliquen, quan Nitus Granados diu que feia el que "li donava la gana" no enganya: botifarres, celebrar un gol posant-se el barret dels policies...

És cert. Jo sempre he anat a la meva. Recordo una vegada contra el Tarragona que, tant jove com era, volia solucionar el partit tot sol i la gent em discutia perquè m'embolicava. L'entrenador m'intentava calmar, però vaig acabar marcant els dos gols i silenciant els xiulets. És com ara aquí, a l'escola de futbol. Jo tinc una manera de fer les coses, autoritària, però és la meva. Sóc així i no hi puc fer res. Amb 63 anys és molt díficil de canviar.

Aquesta manera de ser ha generat més anècdotes o li ha provocat més problemes?

Anècdotes. Problemes no, i ho dic amb tota la tranquil·litat que segur que he fet coses malament, com tothom. Jo tinc una manera de ser. Sóc mol mal educat i molt mal parlat i l'únic que voldria que quedés clar és que s'hauria de distingir el meu mal caràcter del que és l'Escola Futbol Garrotxa i la feina que fem aquí.

Mal caràcter o no, els resultats de la seva Escola de Futbol són evidents. Jugadors al primer equip del Girona, a Tercera Divisió i als equips base de Barça, Espanyol o Madrid.

Això és evident que ha estat un cas de sort, perquè aquí no ensenyem res de res. Mira, jo tinc un nano de qui la meva dona em deia "aquest serà futbolista" i li vaig posar 32 pilotes al terra del passadís de casa perquè alguna n'hauria de xutar. I resulta que quan hi passava les saltava per no xutar-les.

Sí, vostè diu que serà sort, però si vinc un dissabte al matí em trobaré Salamero (Girona), Boada (Barça), Casanova (Espanyol) o gent de Madrid i Vila-real intentant buscar la seva sort.

És lògic, aquests són professionals i deuen anar a tots els camps. Aquí vénen molt sovint.