Xavi Julià ha mamat futbol des de ben petit. Ha plogut molt des que el seu avi el va dur amb nou anys a la inaguració de l'estadi de Montilivi. Julià somiava jugar-hi algun dia i, no només ho va aconseguir, sinó que va fer carrera en el futbol i va arribar a Primera Divisió. Després de penjar les botes i establir-se a Múrcia, actualment és el president de l'ANEF (Associació Nacional d'Entrenadors de futbol).

Com s'ho va fer un jovenet de 17 anys per consolidar-se en el primer equip del Girona?

Sobretot a base de molta il·lusió i ganes de fer carrera en el futbol. A més a més estava rodejat de molts veterans que m'aconsellaven i em parlaven molt.

Recorda qui el va ajudar més?

Probablement Abete i Vidaña. em van donar moltes idees i em van marcar camí. Però també molts altres que em van ajudar a adonar-me que no em podia quedar a Girona si volia fer carrera professional.

Vostè era davanter i els davanters viuen del gol. Com va ser el seu primer gol amb el Girona?

Diria que va ser contra el Díter Zafra i recordo que la premsa va fer un símil amb el gol de Johan ?Cruyff al Granada. La veritat és que no s'hi podia ni comparar...

A les portes del cinquantenari, l'any 1980 va viure el descens a Tercera?

Sí. Va ser una gran decepció, però de seguida es revifaria tot amb els actes del 50è aniversari. Van venir a jugar el Madrid, el Barça, la Reial Societat, el Betis... Van arribar Masferrer, Garcia Castany, Martínez Puig i vaig tornar a tenir il·lusions i a olorar professionalisme. El camp estava ple i això engresca molt.

Un altre dels actes del 50è aniversari va ser un concert de Miguel Bosé a Montilivi. Hi va ser?

Sí, a la gespa. Però em pensava que hi hauria més gent...

I a mitja temporada 80-81, agafa les maletes i se'n va cap a Madrid...

Doncs sí. Em van venir a veure i també vaig anar-hi a provar un parell de setmanes. Durant la prova em vaig lesionar i quan tornava amb l'avió, ja em pensava que no em fitxarien...

Va pagar gaire el Madrid per vostè?

El meu fitxatge va suposar dos amistosos contra el Madrid per al Girona. Eren moments difícils econòmicament parlant i vaig poder ajudar el club.

I com es va adaptar un gironí de 20 anys a Madrid?

Vaig fitxar un mes després del cop d'estat de Tejero però no vaig passar por en cap moment. Em vaig lesionar just després de debutar contra el Recreativo. Recordo que em va ajudar molt Lolo Sáinz, la dona del qual era de Llançà. Si no hagués tingut el seu suport potser m'hauria perdut...

I com era la vida al filial blanc?

El Castella era un equip molt important en l'època. L'any abans havien arribat a la final de la Copa del Rei i aquell any havien jugat la Recopa. Quan vaig arribar hi havia gent com Chendo, Otxotorena...

Amb cinc anys al filial també devia coincidir amb la "Quinta del Buitre"...

I tant! Quan va pujar Butragueño del juvenil el van posar amb mi a l'habitació. Li dèiem el marquès perquè ja el primer dia em va dir "cógeme el traje"... Amb els més veterans ens partíem de riure amb ell! I sí, també vaig jugar amb Míchel, Martín Vázquez, Sanchís i Pardeza.

Somiava fer salt al primer equip?

Era una època complicada perquè hi havia els Juanito, Valdano, Santillana, Hugo Sánchez, Butragueño... Ja sabia que no hi podia arribar. Sabia que podia jugar a Primera però al Madrid era molt difícil. Ho tenia clar i sabia de les meves limitacions.

Tot i això, un partit amb el Madrid sí que el va jugar oi?

Sí, si es pot considerar partit... Era la 81-82 i hi havia vaga de professionals. El Madrid ens va enviar els joves i vam guanyar per 1-2 amb Luis Molowny com a entrenador.

Juntament amb Miquel Soler, deu ser dels pocs gironins que han jugat al Madrid...

Segurament...No vaig tenir mai cap problema però alguna vegada al Miniestadi hi vaig sentir algun retret per jugar al Madrid...

La següent parada va ser Oviedo.

Allà hi vaig estar molt bé. Érem un bon equip amb Carlos, Hicks, Luis Manuel, Berto...Teníem molta il·lusió de per pujar a Primera Divisió i ho vam aconseguir.

Un any a Palamós per retirar-se i fer arrels a Múrcia.

A Palamós va ser un any estrany però ens vam salvar amb Juanjo Díaz. Al Múrcia vam pujar a Segona A i recordo que vaig venir a jugar a Montilivi durant la lliga. Encabat, ho vaig deixar a nivell professional. Em vaig llicenciar en fisioteràpia i vaig començar a entrenar l'equip universitari. Després van venir el Bala Azul, l'Águilas, l'Oriola el Pinatar...

I l'afició per entrenar se li ha acabat?

Ni molt menys! No m'ha sortit res prou interessant esportivament per deslligar-me de l'Associació i entrenar. Per dirigir un equip s'hi ha d'estar bolcat al cent per cent i no es pot compaginar amb cap altre càrrec.