16 de març de 2009
16.03.2009

"Només vaig estar content de marxar per perdre de vista Martín Vences"

Joaquim Hernández

16.03.2009 | 01:00
Quim Hernández guarda un bon record i grans amics de la seva temporada al Girona.

Exjugador del Girona, temporada 1970-71
Amb 20 anys, una trucada de Manolo Martín Vences el va convèncer per venir al Girona. Acabava de fer el servei militar a Melilla i Vick Buckingham l'havia descartat per al primer equip del Barça. El mateix Martín Vences va ser el culpable que només s'estigués una temporada a Montilivi.

Després de gairebé trenta-cinc anys de trajectòria esportiva entre entre els terrenys de joc i les banquetes, Quim Hernández va aparcar la seva carrera com a tècnic per poder acomanyar en cotxe el seu fill Xavi als entrenaments del primer equip del Barça. Hernández, als 61 anys, recorda amb nostàlgia la temporada viscuda a Girona (70-71) en què es va escapar l'ascens a Segona en una promoció contra el Vila-real. Guarda un molt bon record de la ciutat, els companys i l'afició, però no de l'entrenador que va tenir, Manolo Martín Vences, de qui diu que és el "més inhumà" que ha tingut mai.

Com hi va aterrar Quim Hernández, al Girona?
Jo pertanyia al Barça, però quan vaig acabar l'any de servei militar a Melilla, el tècnic Vick Buckingham va determinar que donessin la baixa a tots els jugadors del Condal (antic Barça Atlètic). Llavors vaig rebre una trucada de Manolo Martín Vences i em va oferir venir al Girona. Vaig tenir moltes ofertes de fora però el Girona era un dels importants de Tercera i, a més a més, a prop de Terrassa.
I així, com és que només s'hi va estar una temporada, al Girona?
Només vaig signar un any de contracte. Hi estava molt a gust però em vaig lesionar accidentalment i em vaig fer una fissura a les costelles...
Accidentalment?
Sí...Estàvem fent broma amb els companys al vestidor...Jo era a sobre d'un banc, en Diego em va tibar i vaig caure amb la mala sort que em vaig fer mal a les costelles. La temporada ja estava força avançada i a partir d'aquell dia el tècnic em va agafar mania.
Pel que diu, Martín Vences va deixar de comptar amb vostè?
Era un entrenador molt dur que no tenia gens d'humanitat. Tractava molt malament la plantilla i la gent estava molt disgustada. No va mostrar interès perquè em quedés però la veritat és que jo anava boig per marxar, perquè allò era inaguantable. He estat en molts llocs, i sempre titular i mai havia vist un home així. Vaig estar molt content de marxar només per perdre'l de vista...
Déu n'hi do...
Sí, sí, i a més amb penes i treballs em donava permisos per anar aveure la família a Terrassa...
Migcampista, mitjapunta...Quin tipus de jugador era Hernández?
Era un centrecampista amb arribada. Tenia molt de fons físic perquè no he fumat ni begut mai. Queda malament que ho digui jo però he estat sempre molt bon professional.
Va tenir l'honor d'estrenar Montilivi en aquell famós partit contra el Barça...Quin ambient hi havia a la ciutat?
Recordo que el camp era ple i presentava un aspecte molt bonic. Jo coneixia molts jugadors del primer equip del Barça, d'haver entrenat amb ells i els vaig poder saludar.
Aquella temporada 70-71 va començar molt bé però no va tenir el final desitjat...
Vam fer una molt bona temporada. Teníem un gran equip, gent molt qualificada i hi havia molta companyonia al vestidor. Llàstima que ens vam trobar el Mestalla a la Lliga...Allò no era un equip, era un súper equip.
El segon lloc a la Lliga va obligar a disputar la promoció contra el Vila-real...
Un altre gran equip. Va ser una llàstima.
Repassant la crònica d'aquells dos partits, he vist que no va jugar. Una decisió tècnica del seu amic Martín Vences?
Totalment. Em va tractar molt bé fins a la lesió. A partir de llavors, jo era el mateix però tot va canviar. Ell ja tenia un altre onze i jo només sortia estones a les segones parts.
Hi va haver gaire decepció a la ciutat pel fet de no pujar de categoria?
Sí! Les perspectives eren d'ascendir. Hi havia molt d'ambient en cada partit a Montilivi. Si no haguéssim topat amb Mestalla i Vila-real...
Deixant de banda el tècnic, com era aquell vestidor 70-71. En guarda bons records?
Sí, molts! La relació professional d'aleshores l'hem convertit en amistat, ara. És de les coses més positives i enriquidores que vaig viure en aquella etapa. Fixi's que cada estiu quan vinc a fer el Campus Xavi al Collell, quedem amb en Pere Pla, Morchón, Gratacós, Masferrer, Santi Carrasco... També mantinc molt de contacte amb els de fora, com en Mir, a qui vaig saludar l'altre dia a Palma o en Carrión de Benidorm.
I per Montilivi hi ha tornat més?
Fa uns anys vaig venir a veure un partit contra el Mataró i també sóc força amic d'en Jordi Roche. Aquest any, però, tinc la sort que fan molts partits a la televisió els dissabtes a la tarda i així el puc veure. A més a més, al Girona, hi juguen en Jito i en Migue, que van jugar amb en Xavi al Barça i amb les famílies dels quals tinc bona amistat.
Veu gaire futur al Girona en el món del futbol professional?
La realitat és que estan fent una temporada excepcional. Al màxim que pot aspirar, que seria un èxit total, és la permanència. És un equip disciplinat de lluita constant i això diu molt a favor de l'equip. Segur que en molts altres vestidors de la categoria no hi ha tan bon ambient com al Girona.
Una vida lligada al futbol, la seva...I la nissaga Hernández que continua...
Tinc la gran sort que la meva dona és molt futbolera perquè si no, amb els anys que he estat de jugador i d'entrenador, ja ens hauríem divorciat (riu). Quan tenia la canalla petita sempre venien a veure'm jugar o entrenar. Recordo que quan dirigia el Rubí, en Xavi era cadet i agafava el tren després de l'entrenament per venir-me a veure. Mentre esperava que s'acabés el partit, ell era per allà fent tocs amb la pilota...


Marc Brugués

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades

Buscador de deportes