30 de març de 2009
30.03.2009
40 Años
40 Años

"Al meu fill li dic sempre que el futbol és per disfrutar"

Joan Duran

30.03.2009 | 02:00
Joan Duran va jugar amb Banyoles, Olot, Girona, Figures i Blanes.

Exjugador del Girona
Pare de l'ara migcampista del Girona Jaume Duran, Joan Duran (50 anys) va militar tres temporades al club de Montilivi (82-83, 83-84 i 84-85). Format a Banyoles, abans de jugar al Girona havia despuntat a l'Olot. Després va anar al Figueres (va ascendir a Segona A) i al Blanes. 

Joan Duran es va quedar a les portes del futbol profesional quan després d'ascendir amb el Figueres de Mané a Segona A, no va continuar a l'Alt Empordà. Una història oposada a la del seu fill Jaume, que aquesta temporada ha passat del Palamós, de Tercera, al Girona, de la LFP. Jugava de lliure i va tenir entrenadors com Isidre Sala, Alfons Muñoz, Mané i Waldo Ramos.

Qui és més bo, el pare o el fill?
Són dos estils diferents. Ell és molt més fibrós i ràpid. Jo jugava de lliure, ell ho fa d'interior. Jo jugava de defensa i en Jaume és més creador, tot i que jo sortint des del darrere tenia les coses bastant clares.
Vostè ocupava la posició de lliure, que al futbol d'avui ja ha passat a la història...
Si, aleshores per comptes de jugar els centrals un al costat de l'altre, n'hi havia un que estava més avançat i l'altre es quedava una mica més endarrere per cobrir posibles forats. En aquella manera d'entendre el futbol la columna vertebral de l'equip eren el porter, el lliure, un migcampista i el davanter centre. La resta funcionaven al voltant d'aquesta columna..
Vostè fitxa pel Girona segurament que en un dels pitjors moments de la seva història: quan acabava de baixar a Regional Preferent. Què s'hi va trobar?
El Girona havia tocat fons. Jugar a Preferent, per al club d'una capital de província, era inadequat. Però aquell any en Geli com a president i l'Alfons Muñoz com a entrenador van decidir fer una inversió bona per asegurar-se l'ascens. Van arribar homes com l'Iñaki, el porter Aroca... i gent de la casa com en Bou, l'Arredondo... Hi havia una molt bona base. Va ser una temporada molt difícil, però. Ens va costar adaptar-nos a la categoria però al final vam anar amunt, amunt, amunt, amb un futbol pràctic, i vam ascendir.
Se sentien professionals jugant en una categoria tan baixa?
Des d'un primer moment. Nosaltres teníem l'obligació d'estar al 100% per aconseguir l'objectiu de pujar de categoria i, per altra banda, l'Alfons Muñoz tenia un pla d'entrenaments molt ben preparat. Ens veiem quatre dies a la setmana. L'equip, de fet, s'havia fet professional perquè tingués clar que havia de pujar a Tercera Divisió. Un cop vam tornar a Tercera, es necessitaven un parell d'anys per assentar-se a la categoria i després intentar fer el salt però problemes extraesportius, econòmics, van tornar a complicar la situació al club.
Després de deixar el Girona, se'n va al Figueres. Puja una categoria, juga a Segona B, i viu l'històric ascens de la Unió de Mané a Segona A.
Sí, però després amb la seva entrada al futbol professional ja van entrar del tot les figures dels representants i jugadors com jo vam haver de deixar lloc a d'altres que ja tenia en les col·leccions de cromos. No vaig poder-hi seguir i me'n vaig anar quatre anys a Blanes, on em vaig retirar.
L'ascens amb el Figueres va ser el millor moment de la seva carrera?
Figueres ja em volia quan vaig acabar fitxant pel Girona tres anys enrere i el seu interès seguia. O sigui que vaig anar a Figueres. Vaig tenir sort i no sort. Sort perquè vaig enganxar un any molt bo, i no sort perquè va ser massa bo. Si no haguéssim pujat, segur que hauria seguit més anys, però amb l'ascens, la cosa es va fer absolutament profesional.
Quin era el secret de Mané?
La seva manera de jugar, molt fixa. Tenia quatre defenses ben posats a darrere i tenia un equip molt disciplinat, que defensava molt bé. A davant hi havia en Paco Martínez, que aportava originalitat en l'aspecte ofensiu, i en Cuevas, que allà on posava el cap, posava la pilota. També hi feia molt el camp del Far, que nosaltres coneixiem molt bé i on la gent estava molt a sobre dels rivals.
Vostè ha compartit vestidor amb Pere Gratacós, ha tingut tècnics que han arribat a l'elit com Mané... però es va quedar a les portes de fer el pas. Què determina qui fa el salt al futbol profesional i qui no?
Jo vaig tenir una sort: no vaig deixar els estudis. Vaig poder acabar la carrera d'enginyer industrial. Si no ho hagués fet, hauria intentat seguir més en el futbol, però quan ho vaig deixar, jo ja tenia el meu futur encarrilat.
Quines coses, la història del seu fill Jaume al revés. Vostè es queda a les portes de l'elit i ell, quan ja ningú esperava que li passés el tren, acaba fent el salt.
Amb el meu fill sovint fem la broma. Quan jugava al Miapuesta li deia que jo també havia estat a Segona B i que hi havia fet més partits que no pas ell. Però ara és ell qui em recorda que ha jugat a Segona A i que jo no hi vaig poder arribar. Són circumstàncies del futbol. A ell li va passar el tren i l'havia d'agafar de totes totes. Segurament la persona més crítica amb en Jaume sóc jo, però la veritat és que té una esquerra molt tècnica, té velocitat i si les lesions l'acaben respectant, ara que s'està recuperant de l'operació de dijous, pot tenir unes grans possibilitats.
En Jaume és futbolista encarrilat pel pare, o la cosa va sortir així?
No, no, el pare no hi va tenir res a veure... va anar així! De petit va començar a jugar amb el Banyoles i en el seu moment l'Òscar Aja se'l va endur al Vilobí. Ell ha volat sol. Jo l'he intentat aconsellar en el que he pogut, però ara que està dins del professionalisme, no el vull enganyar, aquestes coses se m'escapen. Jo quan firmava contractes ens donàvem la mà i teniem quatre papers comptats. Ara hi ha 200.000 clàusules i es mou en un món totalment diferent.
Quin és el millor consell que pensa haver-li donat?
Sempre li he dit que quan vagi a jugar a futbol, ho faci per disfrutar. Si hi va a patir, és millor que es quedi a casa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes