Té records de partits defensant els colors del Girona amb deu anys. Jugant amb uns companys que, en més d'un cas, retrobaria en un primer equip que el veuria debutar als setze anys. Dos anys més tard ja volava per provar l'aventura professional, però al cap d'un parell de temporades va tornar al club per viure un ascens a Segona B. Ho deixà amb tot just 25 anys, alguns problemes amb Xavi Agustí, per jugar un any al Salt, passar-se al fubol sala i dedicar-se al món de l'empresa per acabar convertint-se en un dels motors de la puixant Associació d'Exjugadors del Girona.
Va debutar a Tercera sent un gairebé un nen, no?
Sí. L'Alfons Muñoz em va fer debutar amb setze anys. A Tercera al camp del Mataró. Era un vestidor amb gent important veterans com Morata, Bou o gent com en Narcís (Julià) que aquell any ja marxaria a Primera Divisió, però també s'ha de tenir en compte que hi havia gent amb qui ja havíem anat pujant junts categories des dels 10 o 12 anys.
Muñoz apostava pels joves...
Jaume Pujolràs, Carles Mulero, Jordi Oliveras... gent que sempre havien anat algun any una mica més endavant que jo però amb qui ja havia coincidit. Ens vam acabar trobant tots al primer equip.
Vostè es consolida en el primer ràpidament, la temporada següent l'equip recupera la Tercera Divisió i ja juga gairebé tots els partits. Amb disset anys!
Vaig jugar molts partits. Va ser un any increïble el de Preferent. Teníem un gran equip, es van guanyar molts partits i la gent anava a Montilivi. Era Preferent, però el públic de Girona vol veure victòries. Si veu el seu equip guanyar partits s'engresca.
L'any següent es fitxen jugadors com Pep Boada o Raúl Longhi amb el poc disimulat objectiu de pujar. I no es va aconseguir...
Sí. A vegades passa. Prepares una plantilla i, pel que sigui, no es puja. Però al cap de pocs anys es va acabar pujant a Segona B.
L'equip no puja i vostè marxa. Professional als divuit anys.
No va ser per una oferta econòmica sinó pel fet de jugar a Segona Divisió. Amb divuit et dius "he de provar-ho". Vaig estar estar fent proves amb l'Atlètic de Madrid durant una setmana, però no va acabar sortintÉ Es parlava que hi havia altres equips al darrera i al final vaig agafar una bona oferta en fem que tenia per anar a Segona B.
A l'Andorra.
Vaig anar a Andorra. Van ser dos anys durs... hi havia diverses opcions i, passat el temps, potser veus que aquella no va ser la millor que hauria pogut escollir. Em va sortir la possibilitat d'anar a Andorra que estaven a Segona B i ho vaig provar, però al cap de dos anys tornava al Girona.
Va fer el salt als divuit anys. Pensava "d'aquí poc a Primera".
No, no ho vaig pensar mai. Sempre intentava anar dia a dia. En aquell moment va sortir allò i ho vaig agafar. Ara és molt fàcil reflexionar i pensar que em vaig equivocar. Et surt un camí i l'agafes o no, però estàs al cinquanta per cent. Pots encertar o no.
I torna a Girona.
Sí. Hi havia altres coses, però Girona era casa meva. Quan vaig tornar hi havia en Santi Carrasco d'entrenador, després va venir en Xavi Agustí, amb qui vam pujar a Segona B... Van ser uns bons anys però després d'uns problemes amb l'entrenador ho vaig deixar. Tenia 25 anys i encara vaig jugar un any al Salt, vam pujar a Preferent amb en Morata i en Garcia Contreras, però després vaig passar al futbol sala.
Els ascensos són els seus millors records.
Sí. La gent es va bolcar amb l'equip els dos cops però també em quedo amb els inicis en el futbol base als 10 anys on els entrenadors ens tractaven com fills. I, personalment, amb el debut a Tercera Divisió amb setze anys. Va ser molt fort. Era un nen.
Això li ho ha d'agrair a Alfons Muñoz.
Totalment. Va apostar per mi. I tota la vida li ho hauré d'agrair, però sobretot em quedo amb el companyerisme de tots aquest anys. Es demostra avui amb 51 persones a l'Associació d'Exjugadors del Girona, on hi ha gent jugant que fa 33 anys que ens coneixem com en Jordi Oliveras, per exemple. Has passat coses molt maques, també de dolentes i ara les recordes quan anem a sopar molts divendres.
Jugadors sortits del planter. Aquest és el secret?
Nosaltres pràcticament tots hem sortit del futbol base i el més bònic és que tota aquest gent pugui arribar al primer equip sigui a Tercera, Preferent o a Segona Divisió. Encara em sento un privilegiat per tots els jugadors amb què he jugat.
I ara hi juga partits de veterans...
Des fa cinc o sis anys nosaltres ja anàvem jugant partits, de manera més esporàdica, però ara hem decidit fer-ho bé i la veritat és que s'hi ha enganxat tothom. I això és molt bònic. Són molts vestint la camiseta i vius el futbol.
Parlem d'aprofitar l'experiència dels antics jugadors. El Bayern de Munic els ha situat a dirigir el club. És un possible model a seguir?
És complicat. Fixa't que tampoc hi ha tants equips que hagin seguit el model del Bayern. Va més en funció de les circums?tàncies personals de cadascú en els moments puntuals. Nosaltres a l'Associació, al nostre petit nivell, ho hem fet i veus gent que ha estat a Primera Divisio com en Narcís (Julià), en Delfí (Geli) o en Ramon (De Quintana) que tenen ganes de col·laborar, tirar endavant i jugar partits.
A l'Associació hi ha des d'aquests ex-Primeres fins a jugadors amb ben pocs partits en el primer equip.
És que la filosofia del que hem muntat és aquesta. Tots som iguals, anem a jugar, anem a passar-nos-ho bé i a disfrutar. Això és el més bònic i el que ens està fent engrescar a tots.
I engrescar-se agafant responsabilitats en un club?
Personalment, per a mi, ho veig complicat perquè primer de tot hi ha la família. El que fem ara només comporta un dia a la setmana. Entrenar, per exemple, ja en serien més.
I responsabilitats de gestió?
Encara en serien més. Un club com ara pot ser el Girona és una autèntica empresa. S'hi ha d'estar molt a sobre. No podria, encara que fer-ho amb gent que conec de tota la vida i amb qui hi congenio, com en Narcís, em farien dubtar una mica més.
