Amb el cap ben alt i exhaustos. Així abandonaven ahir l'impracticable terreny de joc de Montilivi els jugadors del Girona després de caure per la mínima contra el Betis. S'hi havien deixat la pell i els valents seguidors gironins que havien desafiat la pluja per veure en directe el que havia de ser el partit de l'any, els ho van reconèixer amb una forta ovació final. Perdre contra el Betis entrava dins d'una certa lògica però amb la trempera amb què arribava l'equip, malgrat l'última desfeta a Huelva, tothom somiava. I ho segueix fent. Perquè, tot i la derrota, el Girona va mantenir a ratlla durant molts minuts el millor equip de la categoria i el va fer suar el que no està escrit per endur-se els tres punts. És més, una pilota al pal de Peragón a la primera part hauria pogut capgirar el signe d'un partit marcat per la pluja i on tothom tenia clar que qui marqués primer s'enduria el triomf. Impecables en defensa durant tot el partit, els gironins van desconnectar-se en un córner. Suficient perquè el Betis, que de diners no però de qualitat sí que en va sobrat, ho aprofités per fer l'únic gol del partit gràcies a un cop de Rubén Castro. Una errada que es va pagar amb la segona derrota a Montilivi de tota la temporada. L'equip ha sortit dels play-off d'ascens però la lluita continua. El partit d'ahir és una mostra que el Girona no hi pensa renunciar i, el més important, que té potencial per fer-ho.
La pluja incessant que des del matí va caure sobre Montilivi no només va trastocar els plans de molts aficionats gironins sinó també de Raül Agné. El tècnic va veure's obligat a modificar el dibuix habitual i va apostar per una defensa de cinc homes. Forçats al joc directe a causa de la gran quantitat d'aigua acumulada a la gespa, ben poca cosa més es podia fer que enviar pilotades amunt. Bé sí, l'altra consigna era evitar qualsevol passada de risc prop de l'àrea. I per damunt de tot, recuperar la intensitat que es va perdre a Huelva. Sobre l'aigua, les forces s'equilibren i els noms poc importen. Poc avesats a terrenys de joc com els d'ahir, el jugadors del Betis mai van sentir-se còmodes a la primera part. Tot al contrari que el Girona que amb un grau d'agressivitat altíssim es trobava com peix a l'aigua. Així, ben aviat van arribar els primers avisos dels gironins gràcies a un mal rebuig de cap de Dorado que Casto va salvar (m.14) i un xut llunyà de Jandro. Tot i això, qui més a prop va estar del gol va ser Peragón, amb una rematada dins de l'àrea que va acabar amb la pilota al pal. La insistència local es mereixa premi. El Betis estava desaparegut en atac però les coses haurien pogut canviar radicalment si l'àrbitre hagués assenyalat com a penal una lleugera empenta de Bautista a Castro dins l'àrea.
Els andalusos van despertar a la mitja part i van sortir amb una actitud del tot diferent a la represa. Segurament en part a causa de l'esforç físic dels gironins que van veure com Emaná els perdonava la vida en una doble acció on Jose i Tortolero van badar i que Serra va salvar. El camerunès s'havia posat l'equip a les espatlles i a fe que es notava. El Girona patia. S'havia perdut el control del mig del camp i els jugadors ofensius del Betis connectaven amb massa facilitat. A més a més, els de Pepe Mel també generaven accions a pilota aturada prop de l'àrea, una arma molt útil en aquest tipus de partits. I va ser en precisament un córner quan, el més petit de tots, Rubén Castro, tot sol, va rematar un córner servit per Beñat al fons de la porteria de Santamaría. Ja no hi va haver temps per a res més. Només perquè Tébar, immens durant tot el partit, veiés la segona groga i se n'anés al carrer. Tot i l'empenta de Kiko Ratón, el Girona estava tocat de mort i el Betis, conscient del botí que suposava l'avantatge, va impedir que es jugués més. Els havia costat massa com per deixar-ho escapar.
