Era una tarda plujosa de juny. Ambient tens a Montilivi. Dramàtic. S'ensumava la desgràcia. Aquesta era a tocar. Només un miracle salvaria el Girona del desastre; de descendir a Segona B i condemnar així el seu esdevenir. Només un miracle podia evitar que tot l'esforç de les dues anteriors temporades quedés en un no-res. I es va produir. Amb el temps pràcticament esgotat, en una de les arribades d'un exhaust Girona a l'àrea del Múrcia, Juanma era objecte de penal. Kiko Ratón, amb una dosi de suspens i surrealisme inimaginable, el transformava passant així a convertir-se en una viva llegenda de la història del club blanc-i-vermell.

D'això ja en fa pràcticament un any, però Kiko Ratón té encara gravada a la ment aquella jugada. La recorda i no pot evitar dibuixar un somriure al seu rostre. "Sembla que va ser ahir...", sospira. No és un record obsessiu, perenne; tanmateix, la gent que l'atura pel carrer o fins i tot alguns dels seus ?com?panys sovint li fan tirar la vista endarrere. "El penal, l'alegria, la bogeria posterior... Ja fa temps de tot això però ho tinc molt recent. Només veure que l'àrbitre xiulava penal que vaig anar a buscar la pilota. No hi era Peragón sobre la gespa, per la qual cosa jo era l'encarregat de xutar. I n'estava segur, convençut. No tenia altre remei. Sabia que l'havia de marcar, però no vaig voler perdre el temps pensant en les nefastes conseqüències perquè, si ho hagués fet, hauria fallat", rememora.

Kiko Ratón va ser l'heroi d'aquella dramàtica tarda. Un heroi modest, això sí. "No va ser gràcies a mi que se salvés el Girona. Va ser gràcies a tots: al treball dels jugadors durant tot l'any, al cos tècnic, a la directiva malgrat no fer-ho massa bé... Tothom va aportar el seu granet de sorra", deixa anar.

D'això ja fa un any. Un any que "ha passat força ràpid", com reconeix un futbolista que ha anat perdent protagonisme amb el pas dels mesos. "Coses del futbol", es justifica ell; però és una evidència que Kiko Ratón ja no és el "9" de referència del Girona, com ho era fa una temporada. "No he jugat tant com m'hauria agradat perquè no compleixo el perfil que ha buscat l'entrenador. Aquest any hem buscat molt més l'esquena de la defensa i Peragón i Despotovic són molt més ràpids que jo...", assenyala. Qualsevol altre jugador hauria aixecat la veu, per fer declaracions incendiàries... Kiko Ratón, no. "Passo de tot això. Jo he aguantat, m'he entrenat dia sí i dia també i he mirat d'aprofitar al màxim les meves oportuntiats. I tot en benefici de l'equip, que és el que realment m'interessa. No miro per mi, sinó pel vestidor", manifesta el canari.

Aquesta ha estat la rutina de Kiko Ratón al llarg de les dues últimes temporades. Pel que sembla, de les seves dues temporades a Montilivi. Tot indica, com reconeix el mateix jugador, que el de dissabte serà l'últim partit del de Puerto de la Cruz amb la samarreta blanc-i-vermella. "Això sembla... Em veig més a fora que no pas a dins del Girona. Imagino que no continuaré perquè se m'acaba el contracte i ningú ha parlat amb mi. I no ho entenc. Tinc la mudança feta i dilluns o dimarts marxaré a Madrid; allà decidiré què faig", explica. El seu destí? "Sona el Tenerife, però no és l'únic equip. Tinc alguna nòvia, algunes d'elles a Segona A. Veurem què m'ofereixen, què em convé més..."

Perquè Kiko Ratón, sigui a Girona, Tenerife o Armènia, vol continuar jugant. Complirà 35 anys al setembre, però això no l'atura. "Gràcies a Déu em sento amb forces i tinc corda per estona. Tocarem fusta, desitjant que les coses continuïn anant bé, com fins ara".

Sembla acomiadar-se amb aquestes paraules el canari, però no serà fins dissabte, segurament, que Kiko Ratón digui l'últim adéu a la que ha estat la seva afició durant dues temporades. "M'emportaré un gran record. Per la ciutat, l'afició, els companys, les platges, les petites cales... Llàstima del fred!".