Diuen que el futbol sovint no és just però el que es va veure ahir a Montilivi supera la màxima expressió de la injustícia. En l´estrena de Josu Uribe a la banqueta, el Girona va fer mèrits no només per guanyar, sinó per golejar un Múrcia d´allò més garrepa. El tècnic asturià no va poder fer bo el refrany i estrenar-se amb victòria però tant ell com l´afició van veure com aquells jugadors que caminaven sense esma pel Nuevo Colombino només fa una setmana, ahir van sortir a menjar-se el món. La imatge va ser més que notable i el joc, més endreçat i directe. Ara bé, el més important, el resultat, va ser el de gairebé sempre: un empat insuficient que manté el Girona a tres punts de la salvació però amb un calendari terrible per endavant (Celta, Elx, Almeria i Valladolid). Algun jugador parlava al final del partit de malastrugança, potser és exagerat però el que sí que són fets objectius són la mitja dotzena d´ocasions claríssimes de gol que no va ser capaç de materialitzar l´equip. Jandro, després d´avançar el Girona ben d´hora, va perdonar dos u contra u davant Alberto, Nieto va enviar una rematada als núvols i, la cirereta del pastís la va posar Coro amb un penal al travesser. Un bagatge que, habitualment, és suficient per guanyar un partit i més si el rival t´arriba només mig cop. Ahir no va ser el cas. El Girona va evidenciar de nou que segueix sense tenir gol i només va poder perforar la porteria del retrobat Alberto un cop, mentre que els visitants, amb un rebot de Tortolero en pròpia porta van tornar cap a casa amb un punt al sarró. La parròquia local va marxar desencantada però satisfeta de veure una altra cara al seu equip. Una nova imatge que ahir va servir per recollir un empat que ha de suposar un punt de partida cap a un objectiu que no serà fàcil. Resta una volta sencera i, per a reeixir, caldrà que sigui gairebé perfecta. Una mica més d´efectivitat segur que hi ajudarà.

Havia dit Uribe que tan sols faria «un parell o tres de matisos» respecte l´onze que estava actuant amb Raül Agné. Doncs sí que van ser només tres però quins tres! La més destacada va ser sota pals amb la presència de Mallo en el lloc de l´intocable fins ahir Santamaría. Luso, al lateral dret i Juncà a l´esquerre, completaven el trio de sorpreses. Tot plegat amb una sola intenció, la de fer-se forts des del darrere i mossegar en atac. No podia començar millor la tarda per als d´Uribe. I és que d´una notable acció un dels seus invents, Juncà, va néixer el primer gol del partit. El de Riumors, amb bona visió de joc, va habilitar Coro dins l´àrea perquè el banyolí fes la passada de la mort a Jandro. L´asturià va fer la feina tot enviant la pilota al fons de la xarxa. En l´acció següent, encara més clara que la del gol, el xut de Jandro va topar amb la cama d´Alberto. «Això fa bona pinta», se sentia des de la tribuna. En un quart d´hora, l´equip ja havia fet més que la passada setmana a Huelva.

Amb una intensitat mai vista, el Girona tenia lligat el Múrcia. Ben col·locats al darrere, –quan calia fins i tot tots onze jugadors a camp propi– els gironins sortien amb molt de perill al contracop. Així, Jandro tornaria a perdonar el segon de la tarda sol davant Alberto (m.33). La superioritat del Girona estava sent més que clara. Al marcador, però, era mínima. I ja se sap què sol passar, i més quan la dinamica d´un equip és negativa. El Múrcia no havia fet res i, en la primera pseudoarribada va veure com una centrada de Molinero rebotava en Tortolero i sorprenia Mallo. Era el premi a la llei del mínim esforç contra la insistència d´un Girona que tornava a veure com la manca d´encert el condemnava. El partit es podria haver tornar encarar al començar la represa quan el Girona es va trobar amb un penal estrany sobre Coro. El banyolí, tanmateix, va tenir menys sort que Kiko Ratón fa dos anys i va enviar el llançament al travesser. El penal fallat va destrempar tothom. Enmig dels dubtes i les lamentacions, el Múrcia va recórrer a l´ofici per assegurar el punt. Ni l´entrada d´Acuña, que va servir dos gols en safata de plata a Coro i Nieto, va arreglar una tarda que Issac Jové podia haver acabat espatllant si Mallo no hagués posat una mà salvadora.