Aquesta setmana el porter del Girona FC, Dani Mallo, deia en el seu compte de Twiter: "hi ha tres tipus de persones: les que fan que les coses passin; les que miren com passen les coses; i les que pregunten què ha passat".

Dimecres passat, el central Migue González també responia a una pregunta sobre el seu futur amb un: "em quedo amb el present i aprenc del passat per intentar aconseguir un bon futur". Una frase que sembla feta, però que en aquell moment li va sortir de l'ànima.

Voldria fer servir aquestes dues perles filosòfiques per entendre que més enllà del "hem d'anar partit a partit"; que "el futbol avui ha estat injust amb nosaltres" o del "primer hem d'arribar als cinquanta punts i després ja en parlarem", en el vestidor del Girona FC, i també en els dels altres equips, pot haver-hi més missatge i expressivitat que la que aporten els deu tòpics habituals encadenats entre si pels futbolistes.

Però voldria que això també servís per fer un exercici d'autocrítica que permetés reflexionar i reconèixer quantes vegades fa la mateixa pregunta al final del partit el periodista de torn -jo el primer- als diferents protagonistes; o quantes vegades un és capaç de tenir arguments nous per a cada jugador que li passa pel davant.

És obvi que cal parlar del partit i de les seves accions clau, però val la mateixa pregunta per a Mallo que ha parat un penal, que per a Migue que l'ha fet? És igual parlar amb Jandro de les dues oportunitats desaprofitades, que amb Chus Herrero del gran marcatge realitzat al golejador rival? O aquests són fets diferencials a l'hora de fer preguntes posteriors? En traiem prou suc els periodistes? Moltes vegades estic segur que no. Mallo i Migue aquesta setmana ens ho han recordat. Per cert, felicitats a Marcos Tébar pels seus cent partits amb la samarreta del Girona FC. I també per haver aconseguit que un madrileny de soca-rel sigui tan estimat a Girona.