06 de febrer de 2013
06.02.2013

El dopatge també contamina el futbol

06.02.2013 | 01:00
El dopatge també contamina el futbol

"L'escàndol més gran va ser el del Mundial de 1994, als Estats Units, quan es va anunciar el positiu per cocaïna de Maradona"

El futbol, que semblava l'esport més net per l'escassetat de controls positius, ha aparegut amb el nom de la Reial Societat en el judici de l'operació Port. També està contaminat, encara que menys que altres disciplines. El seu major avantatge està que les anàlisis són d'orina i no de sang per la qual cosa determinats productes no són detectats. L'excusa del món del futbol està que els exàmens més precisos costen molts diners i no n'hi ha per a aquestes ocupacions.
El dopatge ha tingut sempre l'avantatge que els qui el promouen van per davant. Els lladres guanyen les primeres carreres als policies. Només el temps acaba per descobrir els infractors. El dopatge és tan antic com la conquesta d'Amèrica per aventurers espanyols. Als indis araucans els donaven fulles de coca perquè disminuissin la ingesta i suportessin millor les càrregues. En l'esport va entrar aquesta perversió de manera generalitzada quan per perseguir els triomfs es va comptar amb els diners dels patrocinis. Les marques comercials exigien victòries i indirectament van induir al consum de productes prohibits.
Al futbol es va conèixer el primer dopatge mundialista a Alemanya, el 1974. L'haitià Ernest Jean-Joseph va consumir efedrina. A l'Argentina, el 1978, va aparèixer el positiu de l'escocès Willy Johnstone que va ingerir fencafeïna. La seva selecció el va castigar a perpetuïtat. Els casos han aparegut amb comptagotes i no sempre s'han confirmat. Va ocórrer així, per exemple, amb Ramón María Calderé (Mundial-86 a Mèxic) a qui se li va detectar "Bisolvón compositum". Es va salvar de la sanció perquè el medicament li havia receptat un metge oficial de la FIFA, precaució que va prendre el doctor de la selecció espanyola Jorge Guillén.
L'escàndol més gran va ser el del Mundial de 1994, als Estats Units, quan es va anunciar el positiu per cocaïna de Diego Armando Maradona. A Espanya han estat escassos els càstigs per consum de productes dopants. Es va donar el cas que va donar positiu un jugador del Castelló, Dragan Punisic. Va veure el partit de Balaídos a la grada perquè havia emmalaltit de grip. Atès que havia estat designat, per sorteig, com un dels dos membres de l'equip per passar el control, el va passar i es va anunciar el seu positiu. No hi va haver càstig atès que el medicament subministrat era per malaltia.
Un jugador del Celta, Borja Aguirretxu, va patir el càstig més gran conegut en els primers temps dels controls per consum de nandrolona. El positiu més conegut va ser el del jugador de l'Athletic Club, Carlos Gurpegui, també per nandrolona, amb una sanció que va ser exemplaritzant i va arribar als dos anys. En els casos de dopatge sempre es castiga l'infractor directe, i mai es busca l'autèntic responsable. Va sortir sense cap càstig el doctor Sabino Padilla, metge llavors de l'Athletic. A aquest club, fa anys, li va ocórrer autèntica desgràcia a València. Lluitava pel títol de Lliga i a la nit es va subministrar als futbolistes una píndola equivocada. Es van passar la nit sense dormir. Era una centramina, la que prenien els estudiants en vigílies d'examen. A Mestalla els jugadors van oferir el pitjor rendiment de la temporada.
L'informe per defensar Gurpegui el va fer Marcos Maynar, íntim de Padilla. Pel dopatge de l'equip de ciclisme que controlava a Portugal, se'l va condemnar a deu anys d'inhabilitació.
A Espanya, els controls positius han estat escassos. Van aparèixer noms com Monsalvete, Soler, Sánchez Lorenzo, Paco Sanz i Daniel García Lara i fa tres temporades, Borja Criado del Granada 74. A aquest últim el van condemnar a dos anys de suspensió. En la majoria dels casos van ser exculpats per defectes de forma. A Itàlia, els controls sempre van ser més exhaustius. Allà van caçar dues vegades Pep Guardiola, per la qual cosa va ser castigat amb presó i forta multa. Va recórrer i finalment, el 2009 va ser perdonat, encara que no fa gaire un fiscal va pretendre obrir de nou el procés. També allà va caure l'argentí Claudio Caniggia en un partit Roma-Lazio. Li va costar un any de càstig
Les autoritats italianes es van prendre molt seriosament la persecució del dopatge perquè es van topar amb cinquanta casos d'esportistes, la majoria amb resultat de mort, per la malaltia coneguda com a ELA. En aquest país, en la dècada dels noranta, els escàndols de dopatge van ser múltiples i d'ells no es va apartar el futbol. En els mateixos dies van aparèixer els positius de Stam, Davids, Couto i Guardiola. El metge de Pep era Ramón Segura, que ho va ser del Barça, i un jugador de l'equip, Frank de Boer, també va donar positiu.
En el món han estat coneguts els càstigs al colombià Carmona, tota la vida, al romanès Roman Mutu per consum de cocaïna i en el transcurs dels anys han caigut els jugadors del CSKA de Sofía, Milan Petrovic i Dino Najdoski, que varen tenir una sanció d'un any, però el fisioterapeuta i el metge van carregar amb dos i tres anys de sanció respectivament. En el món mediàtic va aparèixer un dia el brasiler Romario, que als 41 anys havia donat positiu. Només se'l va sancionar amb 120 dies.
Al futbol s'han detectat l'ús de clenbuterol, nandrolona i epo. També s'ha constatat l'ajuda de la testosterona. L'excusa d'alguns dopats va ser argumentar que el producte consumit era per evitar la caiguda del pèl.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes