Quan un equip com el Girona, fora de les travesses per donar la campanada a l'estiu, signa una temporada com la que els blanc-i-vermells estan protagonitzant al llarg dels últims mesos, una de les preguntes obligades a Rubi i els seus futbolistes és qüestionar-los sobre quin és el secret de l'èxit. I d'això, aquest Girona en va ple. No és fruit de la casualitat que aquesta plantilla estigui lluitant per l'ascens; ni de la sort, ni tampoc del destí. Molts han estat els factors que, units i en la mateixa direcció, han permès que l'equip de Montilivi s'hagi plantat a sis jornades per al final de la Lliga entre els clars candidats a pujar a Primera. Hi ha ajudat la mà de Rubi, un tècnic que ha sabut dosificar la seva plantilla i tenir a tots els jugadors contents; han estat clau els gols de Benja, Acuña, Felipe i companyia; l'empenta del públic, sobretot en aquestes jornades, ha donat també un cop de mà. I així, fins a enumerar una desena d'imprescindibles. Però n'hi ha un, de factor, que ha permès al Girona mantenir-se a ratlla, aguantar el tipus quan les coses no han acabat de rutllar; quelcom que li ha donat vida quan més ho ha necessitat. La solidesa defensiva, un tret identitari d'aquest club quan fa uns anys va plantar-se de nou a Segona A i que havia perdut en les últimes temporades, de nou ha tornat a aparèixer. Tot l'equip, però sobretot Dani Mallo i els seus companys de la reraguarda, han tancat amb clau la seva porteria i han donat un cop de mà més que important perquè allò que ara fa uns mesos semblava un somni sigui avui dia tota una realitat. A Elx, ahir, contra tot un líder, contra un excel·lent equip com ho és l'il·licità, els gironins van aguantar el zero a la seva porteria per quinzena vegada en el que portem de temporada. Una dada a l'abast de ben pocs equips; només aquells que volen fer-se un lloc entre els grans poden presumir d'una xifra com aquesta.
L'empat sense gols (0-0) en la jornada inaugural contra el Sabadell a Montilivi va ser un presagi. Molts ho van veure com un mal resultat, com els primers dos punts que volaven de la temporada. Vist des de la distància, aquella va ser la primera mostra del que era capaç la defensa del Girona. Va ser la primera de les quinze jornades en les quals el rival de torn ha estat incapaç de superar Dani Mallo. I com el Sabadell, els ha passat a l'Elx, Lugo, Racing de Santander (per partida doble), Mirandés, Còrdova, Guadalajara, Reial Madrid Castella, Vila-real, Xerez, Múrcia, Osca, Las Palmas i Ponferradina. Tots ells, a la primera o a la segona volta, han tastat la solidesa blanc-i-vermella, molt més solvent a Montilivi. I és que a casa, l'equip de Rubi ha aconseguit mantenir el zero a la seva porteria en 9 ocasions, per les 6 que ho ha assolit a domicili.
És cert que el Girona no és el conjunt menys golejat de la Segona Divisió A. Són 43 els gols que ha rebut fins ara i conjunts com l'Elx (20), Vila-real (31), Alcorcón (41) i Lugo (42) els superen en aquest aspecte. En tenen la culpa golejades com les que els de Rubi van rebre a Las Palmas (5-2), a Gijón (4-0) o a Sabadell (4-1). Perquè a part d'aquestes relliscades, l'estadística defensiva dels catalans és per emmarcar. Pocs equips poden presumir d'haver-se estat 15 de les 36 jornades fins ara disputades sense rebre ni un sol gol. Ben pocs. Ho pot fer el Girona, que encara té al seu davant 6 partits més de Lliga per intentar enlluernar encara més amb una xifra que, per si mateixa, ja fa prou patxoca.
I encara n'hi ha més. A aquestes alçades, Dani Mallo ja encadena un total de 283 minuts sense haver de recollir la pilota del fons de la seva porteria. El Múrcia va ser l'últim equip que el va batre (5-2 a Montilivi). D'ençà d'aquella victòria, equips com el Racing de Santander, el Lugo i l'Elx han estat incapaços, en aquestes tres últimes setmanes de competició, de superar el porter gallec, qui està signant, com els seus companys, una temporada de llibre.
