Gairebé mig miler de partits defensant la porteria del Barça entre 1946 i 1961. Sis Lligues, cinc Copes del Generalíssim, dues Copes de Fires, dues Copes Llatines i tres Copes Eva Duarte. Cinc Trofeus Zamora i 35 partits com a internacional amb la selecció espanyola. Aquesta és el palmarès del mític porter català Antoni Ramallets, que va morir ahir a l'edat de 89 anys a Vilafranca del Penedès. El barcelonisme està de dol.

Nascut l'1 de juliol de 1924 al barri de Gràcia de Barcelona, va donar les seves primeres passes al món del futbol en diferents equips locals. El seu primer contracte professional li va arribar amb només 17 anys i de la mà de l'equip del seu barri, l'Europa. Llavors marxaria a fer el servei militar obligatoria a la Base Naval de San Fernando, a Cadis. Allà jugaria amb l'equip local, el San Fernando, i posteriorment al Mallorca, on seria traslladat més endavant. No seria fins el 1946 quan tornaria a aterrar a Barcelona, ara sí, de forma definitiva, i per jugar al que es convertiria en l'equip de la seva vida.

El seu debut com a blaugrana va produir-se el 15 d'agost de 1946 justament contra l'Europa. En motiu de les festes de Gràcia, el Barça visitava el mític estadi del carrer Sardenya. Un amistós que acabaria amb un favorable 1-3. El seu debut oficial, però, no es produiria fins l'any 1948, en un partit de Lliga al vetust Camp de Les Corts contra el Sevilla (2-1). Abans havia jugat cedit al Valladolid, i tot i que el seu primer partit com a titular va acabar sortint bé, no el va començar precisament amb bon peu: va empassar-se un gol quan només havien transcorregut 10 minuts. Aquell dia va ser titular perquè a Juan Zambudio Velasco se li havia mort el pare. El porter murcià recuperaria la titularitat i la mantindria fins el 20 de novembre de 1949, quan en el transcurs d'un Celta-Barça va patir una greu lesió ocular, que el deixaria fora de combat per la resta de la temporada.

Va ser llavors quan Ramallets va decidir fer un pas endavant i mai més res tornaria a ser igual per a Velasco, que es convertiria en l'etern suplent del gracienc. Amb Ramallets sota pals començaria una de les èpoques més glorioses de la història del FC Barcelona.

El seu gran moment arribaria a la temporada 1951/1952, la de les Cinc Copes (Lliga, Copa, Copa Eva Duarte, Copa Llatina i Copa Martini Rossi). Aquell mític equip, format per grans figures com Kubala, César, Basora, Moreno, Manchón, Biosca, Segarra o Vila completaria la temporada més triomfal de la història del club, fins que el Barça de Pep Guardiola el superés amb sis títols l'any 2009. Fins llavors, les vitrines del Museu lluïen amb orgull que aquell equip era el millor que havien vist mai els ulls dels seguidors barcelonistes que havien tingut la sort de poder-ne gaudir.

Un any abans, Ramallets s'havia convertit en una de les sensacions del Mundial de Brasil de 1950. Aquella edició, recordada per la victòria d'Uruguai contra tot pronòstic a l'Estadi de Maracanà davant el Brasil (coneguda popularment com el Maracanazo), la selecció espanyola va quedar quarta de la fase final, per darrere d'aquestes dues seleccions i Suècia. La gran actuació de Ramallets en el transcurs d'aquell Mundial li va merèixer un sobrenom que sempre més portaria a sobre: "Gat de Maracanà". Porter de gran agilitat, el seu company i amic Josep Seguer el va descriure a la perfecció: "Tenia un estil refinat, elegant i segur. Se'l veia àgil i amb molta mobilitat". Totes aquestes característiques el portarien a defensar la samarreta de la selecció espanyola fins a 35 vegades, i a ser considerat el segon millor porter del món de l'època, sempre per darrere del gran Lev Yashin, porter soviètic batejat com l'"aranya negra". Sens dubte el pitjor record del gracienc, que ha quedat gravat amb foc a la retina dels barcelonistes que van poder-ho veure, és la seva desafortunada actuació a la maleïda final de Berna (1961).

Després de cinc campionats d'Europa consecutius tenyits de blanc, en les cinc primeres edicions del torneig continental, el Barça va plantar-se a la final després de convertir-se en el primer equip que deixava fora de combat la màquina de guanyar liderada per Di Stéfano. El Benfica ?d'Eusébio va ser el botxí d'un Barça que no aixecaria fins molts anys després. El 3-2 final va ser més dolorós per culpa dels pals quadrats de l'estadi i l'autogol de Ramallets.

Aquí començaria el declivi del "Gat de Maracanà", que l'any següent perdria la titularitat i amb 37 anys a les espatlles optaria per penjar les botes de forma definitiva. El 6 de març de 1962 va rebre un càlid homenatje al Camp Nou davant l'Hamburg (5-1). Com a bon porter de l'època, en aquell partit tampoc va utilitzar guants. Amb la duresa de les seves mans no li feia falta.