«Pere Pons em va deixar gratament impressionat, és un jugador complet i amb molt de futur»

Sí, sempre m'havia anat movent segons bufava el vent. Allà on he estat, sempre hi he estat bé, però a Mèxic hi he trobat l'estabilitat i la maduresa tant personal com professional. Ara em facilita molt les coses el fet de ser nacionalitzat, de ser mexicà i no ocupar plaça d'estranger, perquè allà els clubs només poden tenir un màxim de cinc jugadors de fora. Tinc la família i els fills mexicans i ara el que vull és seguir-hi.

És molt diferent el futbol que es practica a Mèxic del que es pot veure a Europa?

És un futbol de molt nivell. L'exemple més clar és que els futbolistes sud-americans que no acaben a Europa, juguen a Mèxic. És una lliga molt, molt ben pagada. Allà el futbol ho és tot, el "opio del pueblo", com li diuen col·loquialment. Les grans empreses, les televisions, Televisa, Tele Azteca, són amos del futbol i tot plegat té una gran dimensió. A Europa, però, segurament és una lliga desconeguda. Es tendeix més a veure la lliga argentina o la brasilera, però en els últims anys a Mèxic s'ha demostrat que el seu futbol també té molt nivell, amb el bon paper que han fet els seus equips a la Copa Libertadores.

Es va formar al Barça però va haver de marxar a Lió, Glasgow, Volga i ara Mèxic. Quina experiència l'ha enriquit més?

On més vaig aprendre va ser al Barça. Hi vaig estar vuit anys i mig, els més importants de la vida d'un futbolista, perquè van ser els de l'aprenentatge. La Masia és la meva escola de futbol. Després, amb els anys i amb les experiències que he tingut en diferents països, he anat evolucionant. No sé si a millor o a pitjor, però sí segons el tipus de futbol que m'ha tocat jugar cada vegada.

Marc Crosas és el clar exponent que hi pot haver vida més enllà del Barça?

Com a futbolista creat a La Masia, després d'arribar-hi amb 12 anys, i de poder arribar a debutar amb el primer equip, el somni és consolidar-te i poder ser, per exemple, com Xavi. Capità, triomfador, que ha guanyat títols i com aquell qui diu s'ha pogut retirar al club de la seva vida, més enllà de l'aventura que ara iniciarà a Qatar. Arriba un moment en què has de ser coherent i intel·ligent i veure que potser allà no hi tens lloc. Que potser no tens el nivell per estar allà. I has de buscar-te la vida a fora, nous horitzonts. A mi em va facilitar les coses anar cedit uns mesos a Lió. Vam guanyar la Lliga i la Copa i vaig tenir molts minuts. Era la meva primera experiència professional més enllà del temps que havia estat al primer equip del Barça, que per a mi era més un premi per a un nano del filial que es podia entrenar amb ells i jugar-hi alguna vegada, que no pas una primera experiència real com a professional. A partir d'estar a Lió ja no em vaig tancar cap porta.

Sempre ha prioritzat més jugar a l'estranger abans que tornar a la lliga espanyola?

Jo sempre he pensat que a un el valoren més a fora que no pas a casa. Ningú es profeta a la seva terra. Al Barça potser és diferent perquè els de casa són sempre els que marquen la pauta, però el fet que m'anés bé a Lió va provocar que no m'espantés seguir a l'estranger. Vaig fer la pretemporada amb el primer equip del Barça a Escòcia i em va arribar l'oferta del Celtic. Potser la lliga d'aquell país no és la millor del món, però estem parlant d'un dels clubs més importants pelque fa a arrelament social. Allà hi vaig passar tres anys increïbles. A Rússia l'experiència va ser diferent. Perquè hi vaig conèixer un altre tipus de futbol i perquè també em vaig adonar que no sempre tot són flors i violes. Mai havia tingut problemes de no cobrar. Al Barça, al Lió o al Celtic sempre m'havien pagat al dia, en canvi va ser arribar a Rússia i estar sis mesos sense cobrar. Va ser una experiència no gaire bona però sí que em va anar bé per endurir-me. Durant tots aquests anys he anat donant voltes, i al final a Mèxic hi he trobat l'estabilitat.

Ja ha dit alguna vegada que estaria disposat a jugar amb la selecció mexicana.

Sí, amb l'última selecció espanyola que vaig jugar va ser amb la sub-21, i només van ser partits amistosos. De torneig oficial només vaig fer un Europeu sub-19. Seria seleccionable per Mèxic i si em cridessin la resposta seria clara: representaria un orgull per mi perquè la meva família, els meus fills, són mexicans. Estic molt arrelat al país i molt agraït per tot el que m'ha donat. És clar que jo segueixo sent també català i em tira la terra, però professionalment li dec molt a Mèxic.

Durant els deu dies de vacances que ha passat a Catalunya ha tingut ocasió de veure el Barça?

Sí, vaig anar al Barça-Deportivo i també vaig passar per l'entrenament dijous passat, el dia del comiat de Xavi, perquè als meus fills els feia molta il·lusió poder-se fotografiar amb els jugadors. Si fa anys dèiem que el Barça de les sis copes seria irrepetible, em sembla que el d'ara ens tancarà a tots la boca. Segurament el nivell de futbol potser no arriba al que vam veure fa un temps amb l'equip de Pep Guardiola, tot i que també està rendint a gran nivell. Han arribat al final de la temporada, al moment on es decideix tot, en estat de gràcia. Han guanyat el Madrid, el Bayern, el Manchester City, el PSG...i ara només els queda posar la cireta del pastís.

És possible iniciar un nou cicle guanyador com el de Guardiola amb Luis Enrique?

Luis Enrique coneix la casa i ha donat, vist des de fora, un altre cop l'essència i el caràcter que el Barça havia perdut la temporada passada. L'equip mossega, vol guanyar, busca atropellar qualsevol rival. Més enllà de la qualitat dels jugadors, que han demostrat sempre, aquest any s'ha tornat a veure la màxima ambició i això és feina de Luis Enrique. Com a jugador ja era així. No donava una pilota per perduda, era treballador, amb sang... i em sembla que li ha donat aquests valors de nou a l'equip.

L'entrenador de porters del Llagostera, l'equip revelació de la Lliga Adelante amb permís del Girona, és el seu cosí, Albert Jorquera. Els segueix des de la distància? Coneix la seva increïble trajectòria?

El que ha fet el Llagostera és de llibre, de pel·lícula i d'enciclopèdia. A vegades a Girona es té massa tendència a criticar perquè em sembla que l'únic que es mereixen l'Oriol Alsina i la seva dona, Isabel Tarragó, és un aplaudiment unànime. Han portat un equip de poble, com podria ser el Bescanó, a Segona A, amb opcions a pujar a Primera Divisió fins a tres jornades pel final. Això és de pel·lícula i l'única cosa que podem fer és agrair-los aquest esforç. El seu èxit és també el de la província de Girona i el del futbol català. Tots volem que el Girona pugi a Primera, però també hem d'estar molt agraïts al Llagostera. Tinc una gran admiració per l'Oriol, té molt mèrit el que estan fent.

I el Girona un any pateix el que no està escrit per salvar la categoria i l'altre lluita per ascendir a Primera.

L'últim any de l'Albert (Jorquera) en actiu em va tocar patir-lo en persona. Va ser la temporada del penal de Kiko Raton en el darrer sospir del partit contra el Múrcia. Jo era al camp i vaig plorar, i això que mai he jugat amb el Girona, ho vaig fer al Bons Aires i al Vilobí. Vaig patir molt per aquella permanència. Ara penso que quan les coses es fan bé, els resultats surten, i si bons entrenadors com Rubi o ara Machín tenen un mínim de bones eines, es poden fer moltes coses. Tant de bo que si pugen a Primera no canviïn el criteri i segueixin fent les coses bé.

Un Girona on els gironins com Juncà, Granell, Eloi, Pere Pons i Mas, entre d'altres, tenen un paper rellevant.

Molts d'aquests jugadors els conec perquè són de la generació del meu germà, també l'Albert Vivancos, que ha estat cedit a l'Hospitalet i ara tornarà a Montilivi. Segueixo el futbol gironí. El Girona ha pres la posició que tenia el Vilobí al seu moment: ser el màxim exponent del futbol base, i això s'està aprofitant bé. Diumenge vaig ser al derbi i Pere Pons em va deixar gratament impressionat, sobretot perquè juga en la meva posició. Treballa, recupera pilotes, té arribada, és molt complet. Granell també em va agradar, i Juncà per la banda esquerra. Són jugadors amb molt de futur. Si pugen no ha de canviar la filosofia i s'ha de mantenir la gent de casa. També hi ha algun jugador que no és tan jove com l'Eloi, amb qui havia coincidit jugant l'un contra l'altre a Tercera i Segona B. Té molt mèrit estar al nivell que està jugant.

L'ascens del Girona seria una bona manera de repatriar Marc Crosas?

(Riu). Això ho hauria de preguntar al club. No sé si pensen que tenen el mig del camp ben cobert. Jo crec que sí. Els jugadors que més em van agradar del Girona van ser els de la meva posició, tot i que està clar que si algun dia he de tornar m'agradaria fer-ho a casa. De moment no m'ho plantejo. D'entrada s'haurà de pair el possible ascens. Que a partir de l'agost Montilivi sigui un camp de Primera seria un xoc per a tots i un repte molt il·lusionant per a la ciutat.

Ja té equip, però, per a l'Apertura 2015 a Mèxic?

Aquest darrer curs he estat cedit per Santos Laguna als Tigres Negros de la Universitat de Guadalajara. Hi he trobat un vestidor molt bo, però no vam poder evitar el descens, que a Mèxic no va per punts, sinó aplicant uns percentatges que ens van condemnar. Tinc ofertes, encara que res tancat, i per això també només he pogut estar 10 dies a casa. L'únic que puc dir és que la idea és seguir a Mèxic, on ja he estat 4 anys i hi he fet arrels.