Guanyar la Copa de la Federació Catalana fins a cinc vegades en els últims sis anys té un mèrit molt gran. Gegant. O espectacular. Una més del Bordils, que no fa més que engreixar la seva llegenda. És cert que un campionat així no té l'envergadura d'un partit de Lliga a la Divisió d'Honor Plata, però una final és una final. I guanyar-la, sempre té bon gust. Sobretot quan es pateix, com ahir. Els de Pau Campos, a remolc durant molts minuts, van necessitar d'una pròrroga per superar un motivadíssim Sant Cugat, que només va claudicar en el temps extra. El desenllaç: victòria ajustada. Però victòria. I una copa més al sarró.

"Ens ha costat molt", deia Campos, poques hores després del xiulet final. No li faltava pas raó al tècnic bisbalenc, que veia com el seu rival jugava, durant molta estona, amb una marxa més. O dues. Amb un 6-1 de sortida a favor dels vallesans, que després es convertia en un 8-3, quedaven clares dues coses: que el Sant Cugat havia sortit molt més endollat; i també que al Bordils li tocava remar de valent per intentar guanyar. "A partir de llavors ens hem posat les piles per intentar lluitar contra la seva il·lusió", afegia Campos. Tanmateix, les diferències, tot i que es van reduir, sempre eren les mateixes. 15-11 al descans i no va ser fins a pocs minuts per al final que les forces es van igualar. I també l'electrònic. Amb empat per primera vegada al minut 25 del segon temps, els bordilencs van despertar. "Hem vist la llum. En canvi, el Sant Cugat ha començat a témer pel partit".

Una aturada providencial de Jordi González i un gol de Pep Reixach a manca de 10 segons van situar un 26-26 que portava el partit cap a la pròrroga. Llavors el Bordils va fer aparèixer la seva millor versió, va agafar dos gols de renda, gestionant l'avantatge en tot moment. "El nostre recorregut és boníssim", valorava Campos. Amb aquest títol, el Bordils s'assegura la seva participació a la Supercopa Catalana, on l'espera el Barça o el Granollers.