La derrota de Brasil en els quarts de final de la Copa Amèrica de la matinada d'ahir contra Paraguai és molt més que una eliminació. És la confirmació que el país amb més talent futbolístic del món s'està quedant orfe del que sempre havia tingut: qualitat. La Brasil de Dunga va tenir el mateix final que la de Mano Menezes quatre anys abans i en la mateixa competició. La rocosa Paraguai la va eliminar per penals en l'antepenúltima ronda. La diferència, però, ha estat evident. Aquell equip va provocar que fessin un monument al porter paraguaià, Justo Villar, i va quedar fora de competició per mala sort; aquest cop, el mateix porter, Villar, pràcticament no ha tingut feina.
És cert que a Brasil es tendeix a exagerar les derrotes de la verdeamarela. Si no es guanya, cauen les crítiques i, moltes vegades, els seleccionadors. Ara, però, la torcida té raons per estar preocupada. El seu equip ha completat un torneig en què va haver de remuntar contra Perú, i gràcies a Neymar; va caure amb Colòmbia, amb ball de bastons, polèmica i el blaugrana expulsat; va superar Veneçuela després d'una primera part digna i un tram final histriònic en què el seleccionador va alinear quatre centrals: i finalment, va caure amb Paraguai, i va acabar el partit amb una línia atacant formada pels semidesconeguts Douglas Costa, Diego Tardelli i Everton Ribeiro.
Cap continuïtat
La falta d'una planificació adequada de la Confederació Brasilera coincideix amb els deu anys de presidència de José Maria Marín, el president de l'organisme entre el 2004 i el 2014 i implicat en les investigacions de corrupció que afecten la FIFA. Abans de deixar el càrrec, i després del desastre del Mundial, amb la dolorosíssima derrota contra Alemanya (1-7), va prendre la decisió de repescar Dunga, un tècnic que ho representa tot menys els valors del futbol tradicional brasiler. El seu substitut, Marco Polo del Nero, s'ha hagut d'empassar el caramel enverinat que li va deixar.
Perquè la realitat és que, malgrat alguns èxits a la dècada dels noranta i la primera dècada del segle XXI, Brasil no ha tingut cap pla preconcebut. Ha basat les victòries en la categoria de jugadors com Ronaldinho, Rivaldo, Ronaldo, Kaká i tants altres i no els ha sabut buscar relleu. No ha fet cap planificació per fer surar a la superfície talent, com va succeir amb Alemanya i Espanya en les categories inferiors, i ha pensat que amb el desequilibri dels seus millors homes n'hi hauria prou.
Entrenadors defensius
Tampoc no hi ha ajudat el fet que Brasil hagi tingut seleccionadors amants de l'ordre i dels entramats defensius i no pas del joc alegre. Carlos Alberto Parreira va gua-nyar el Mundial del 1994 gràcies als gols de Bebeto i Romário i Luiz Felipe Scolari va fer el mateix el 2002 amb els de Ronaldo. Cal no oblidar que aquell equip jugava amb tres centrals i dos centrecampistes de contenció defensius com Kleberson i Gilberto Silva. Parreira era l'encarregat de fer l'equip campió el 2006 a Alemanya, però l'excés de confiança li va costar car.
El gir cap a la gasiveria, però, ja s'havia fet i va fer un pas endavant en la primera etapa de Dunga. Va guanyar una Copa Amèrica i una Copa Confederacions amb un perfil d'equip petit que jugava a la contra. A la primera possibilitat, la derrota al Mundial 2010, va ser despatxat sense miraments.
Es va intentar creure en un tècnic de club, Mano Menezes, però no s'hi va tenir confiança i van tornar les velles cares. Scolari i Dunga representen allò que l'afició no vol. Potser el segon torna a caure, però els últims deu anys han estat tan perjudicials que el planter més gran el món es troba ara desforestat com l'Amazònia.
