Com es troba de la lesió?

Molt bé, la veritat. Amb moltes ganes de tornar a jugar, com es pot imaginar, després de tant de temps.

La llàstima va ser no haver pogut arribar als Jocs?

Sí, però era massa just. Em van faltar dues setmanes. Amb aquest temps hauria pogut assolir la progressió que necessitava abans de passar a competir. No hi vaig arribar per poquet. Però hi ha uns terminis que s'han de complir perquè aquest tipus de lesions (una fractura al peu) són perilloses i massa sovint hi ha recaigudes. La consolidació òssia és molt bona, perfecta, no sento dolor. I el cap està prou bé, amb moltes ganes.

Aquest estiu ha viscut a mig camí de Girona i Barcelona?

Passo èpoques aquí i allà. Vaig intentant estar un temps a cada lloc, abans no marxi a finals de setmana de nou als EUA.

Ha seguit els Jocs o hi ha posat distància, decebut per no haver-hi pogut participar?

Els he seguit. I ho he patit. I ho he gaudit. Aquests jugadors són molt, molt especials. Hem de valorar-los moltíssim perquè no n'hi ha més com ells. Són únics, com a jugadors i com a persones. Van guanyar un bronze merescut. Ells van acabar la semifinal contra els EUA amb la mateixa sensació que vaig tenir jo: que era el cop on més vulnerables, o per dir-ho d'una altra manera guanyables van ser. Era guanyable però no es va guanyar, no es va jugar prou bé ni amb l'encert necessari.

Hi ha una generació d'or del bàsquet masculí però també una en el femení. Plata per a Espanya, amb un paper notable d'una gironina, Marta Xargay.

Vaig veure l'equip molt bé. Hi ha poques jugadores a Espanya i a Europa com la Marta, té una entrega increïble i pot fer moltes coses jugant en les posicions d'1, 2 i 3. No he vist a Europa físics com el seu, amb aquesta explosivitat. I aquí hi afegeix el cap. Sap moure's per diverses posicions, pot pujar la pilota, accepta qualsevol rol que li donis. Potser des de Núria Martínez no es veia un físic com aquest. Totes van jugar a un nivell altíssim. I ara vindrà cap a Girona per jugar a l'Uni la canària Leo Rodríguez.

Ara que em parla de l'Uni, què li sembla l'aportació que fa el club a Girona i els èxits que han aconseguit?

Fan més del que sembla que podrien fer. Campions de lliga, subcampions l'any passat, debutant a l'Eurolliga... tot això em fa molt feliç. Quan des de la distància em connecto per internet per veure alguns partits i veus Fontajau que té vida, que la gent hi va, fa molt de goig. El bàsquet continua tenint un suport especial a la ciutat i això em fa sentir orgullós. És d'agrair el seu esforç, i sé que cada any han de fer molts esforços. Segueixo l'Uni amb molt afecte.

Sabia que el Girona de futbol s'ha quedat dos anys seguits a les portes de pujar a Primera?

No segueixo el futbol tan directament com el bàsquet, però ho sabia. A vegades l'esport és molt capriciós. Una vegada un entrenador em va dir que en l'esport el 10% són alegries i el 90% decepcions. I la meva generació ha tingut la sort de gairebé fer-ho al revés, i normalitzar d'alguna manera les alegries per semblar que guanyar sigui el més senzill. El Girona porta dues decepcions, però fixi's que quan l'altre dia van fer la presentació de l'equip a la plaça Independència hi havia un fotimer de gent. L'afició està animada. La gràcia d'això, quan una cosa no surt bé, és aixecar-se, tornar-hi, i no mirar enrere. Ho han de tornar a intentar. ?Perquè així és l'esport, un gol a l'últim minut t'ho pot enviar tot en orris.

En quina fase està, avui per avui, el projecte que va iniciar creant el CEB Marc Gasol, ara rebatejat?

Encara està en una fase inicial, però està més avançat del que m'esperava. Tot i les mancances que podem tenir d'espais d'entrenament, perquè a la ciutat hi ha una manca d'instal·lacions esportives, quant a estructura de club estem molt content, hi ha molta gent involucrada. "bviament no hem crescut en nombre d'equips perquè per falta d'espai no podem. Ara estem dispersats en quatre pavellons, Montfalgars, Vilablareix, Vila-roja i em sembla que alguns dies també anem al Pont Major. I som sis equips.

Quines categories tenen?

Des de sub-13 fins a sub-18, un equip per cada una. Ens estem fent cada cop més forts, i anem afegint gent al projecte. El que em deixa tranquil és que quan jo marxo, la gent que es queda aquí sent el club com me'l sento jo. A poc a poc anirem fent la nostra feina. Tot el que fem aquí és la visualització de com jo veig les coses. El 90% de les coses importants passen per les meves mans. Parlo diàriament amb la gent del club. Durant la meva temporada NBA, quan agafo el cotxe i vaig cap a l'entrenament hi tinc 40 minuts. I durant aquest temps estic parlant del club, de com va, de quines necessitats tenim, de què ha passat aquella setmana... Hem posat un nutricionista, un servei de fisioteràpia, un psicòleg per ajudar els nens i a les families...

Per què és important tenir un equip sènior?

Primer de tot per donar sortida als nois que formem. Un equip sènior permet als jugadors tenir un mirall, un referent, on projectar-se. I a més dóna molta vida, fa bàsquet. Fa goig. Un nano que faci tota l'etapa, que entri amb 12 o 13 ?anyets i pugui arribar al primer equip, ha de ser un orgull i voldria dir que hem fet les coses molt bé. Tard o d'hora, més d'hora que tard, farem un sènior. Ens fa il·lusió. (La idea del club és disposar-ne a partir de la temporada que ve 2017/18).

En quina categoria hauria de començar l'equip. EBA? LEB Plata?

Això dependrà de les circumstàncies. Són molt diferents els pressupostos d'una categoria i l'altra, i també haurem de veure el nivell dels nostres jugadors i determinar on podem competir millor. No descarto res. Però també aquí hi ha el Quart i el Salt a EBA, estan fent les coses molt bé, i Girona dóna pel que dóna de jugadors, no n'hi ha més. Potser tres equips d'EBA seria massa, però potser hem de sortir a EBA. Fem el que fem parlarem amb el Salt i amb el Quart i intentarem fer-ho el millor possible.

Molta gent que anava a Fontajau a veure el CB Girona encara s'ho pregunta: tornar a tenir un equip ACB és inviable o hi veu alguna esperança?

Ostres, queda molt per això. Abans hem de fer uns fonaments molt ferms. Hem d'aconseguir fer uns fonaments tan ferms que ho veiem viable. I després anar sumant talent.

Li ho pregunto d'una altra manera: l'única opció que té Girona per tornar a l'ACB és el seu club?

"bviament que volem ser el club de referència de la província, això és així, i treballem per això. Ens exigim un nivell alt de feina i implicació. Tots. Tant de bo tot arribi a bon port, però això ho anirà marcant el creixement de l'equip i la implicació de tothom. Si aconseguim que la gent s'hi sumi i cregui en el projecte, anirem creixent. Jo puc portar una cosa fins a un punt, no més enllà.

El sostre del bàsquet gironí és ara mateix la LEB Or?

No em sembla realista mirar tan endavant. Ara mateix estem a Santa Eugènia, al pavelló de Montfalgars. Tenim sis equips, fins a 18 anyets. Pensar en l'ACB queda molt lluny. Il·lusió? Tothom de Girona té il·lusió que es torni a jugar bàsquet ACB a Fontajau però la realitat és que s'han de fer moltes passes abans per aconseguir-ho. Nosaltres som realistes. I treballadors. I fem les coses amb humilitat. No podem pensar ara en l'ACB perquè deixaríem de fer passes que són necessàries si mai volem arribar-hi. Hem d'anar traient jugadors gironins. Des de Sàbat, Vallmajó i Jordi Trias no n'han sortit gaires més que hagin arribat a dalt de tot. Fixi's que de gent com Sima o Vila no n'hem pogut gaudir a Girona, han hagut d'emigrar a fora. Aquesta és una altra idea nostre: formar jugadors i donar-los l'oportunitat de quedar-se a casa. Que un nano, als 13 anys, no hagi d'abandonar la família o fer viatges de dues hores cada dia per poder ser en un Barça o a un Joventut.

El CEB Marc Gasol es va rebatejar com a Escola Bàsquet Girona Marc Gasol. Què busquen amb aquest canvi de nom?

Afegir-hi Girona. Jo em faig una mica més petit (riu), no sóc una persona que li agradi tenir gaire presència, i Girona en guanya. A més afegim els colors de la ciutat, el blanc i el vermell. Volia centrar el nom en la paraula Escola i afegir-hi Girona.

Aquest estiu ha fet vuit anys de la desaparició de l'Akasvayu. Encara sent nostàlgia quan passa per Fontajau?

Total. No en tingui cap dubte. No fa gaire vam anar allà a un entrenament i ho vulgui o no m'hi veig. Vaig al vestidor on anava sempre i et vénen molts records. I el pensament aquest de "i per què no tornar-hi", això sí, sempre anant a poc a poc i amb bona lletra, creixent de manera sostinguda.

Li consta que Twitter va bullir de gironins emocionats per les seves paraules al programa d'Albert Om «El convidat? «Girona va ser la primavera després de l'hivern», li va dir.

És que jo dic el que sento. Sóc una persona així. Jo venia d'una època complicada en l'aspecte professional. No sabia cap on anava. Vaig tenir la sort que aquell estiu em va cridar la selecció per anar al Mundial 2006 i després vaig venir a Girona perquè Pesic, que havia sigut el meu tècnic al Barça, havia arribat a l'Akasvayu. Aquí hi havia Sada, San Emeterio... Després de totes les dificultats, jugar en aquell equip i viure aquella comunió amb la ciutat va ser increïble, difícil d'explicar. Ho vam viure moltíssim. Guanyar la FIBA Cup a Fontajau, veure gironins a la Final de Torí de la ULEB l'any següent contra la Penya... El dia a dia era sensacional. Se'n recorda d'aquella barbacoa que vam fer allà a la part del darrere de Fontajau l'any de Pesic, amb tota l'afició vivint una mena de jornada de convivència? Aquestes coses són el que un s'emporta. Els Engaviats, aquells nanos joves donant suport a l'equip. Va ser molt i molt especial aquella etapa a Girona.

Encara la sent aquesta estima de la gent?

Sí, i tant. Quan sóc a Girona m'agrada molt passejar pel Barri Vell i encara rebo aquesta estima. I això t'ajuda a tirar endavant. És una recompensa molt gran. Els mateixos nens del club t'agraeixen les coses amb el seu esforç.

On hauria d'estar el club d'aquí cinc anys?

(Ho pensa). L'ideal seria tenir la nostra pròpia instal·lació, un espai propi d'entrenament. El camí per aconseguir-ho no el sé, l'Ajuntament té massa coses sobre la taula com per fer una instal·lació exclusiva per a un sol club, no ho espero pas. Però sí que tenir un equipament nostre ens donaria un ventall de treball diferent i ens sentiríem a casa nostra.